Seleccionar página

Les sabates noves

Les sabates noves

LES SABATES NOVES

Els majors recordem millor les coses que ens passaren quan érem menuts que el sopar d’anit, és llei de vida i tenim que resignar-nos, acceptar-ho perquè la mare natura així ho mana i no podem fer-li «la contra», no ens faria ni cas, és tossuda, quan una idea se li fica al cap no n’hi ha mortal que puga fugir-se’n. Jo sóc un d’eixos mortals que cada dia més els records d’antany s’amuntonen dins del meu cervell i acudeixen amb més força si cal mentre vaig complint anys.
Anem a commemorar el 150 aniversari del naixement d’Estanislau Alberola, insigne poeta nostre tan lloat, sobre tot per nosaltres, la gent de Quatretonda que som hereus i branques de la mateixa soca de l’arbre dels personatges que ell va crear en un temps on nostra llengua visqué moments convulsos i oscil·lants i amb molt de sacrifici intentà renàixer. Al meu parer, a pesar de l’etapa que ens tocà viure després, l’esforç de gent com l’Alberola, de cap manera fou estèril, si més no  ens deixà una llavor que a hores d’ara podem dir-ne que germina  i és nostra obligació adobar-la com cal perquè el creixement siga fort.
A ma casa de València acudia sovint Pepita Tudela, la segona esposa del cosí del meu iaio Enrique; ho feia, ens deia ella, perquè érem la família que hi en quedava  del seu Estanislau i no volia perdre el contacte amb eixe tros de poble que hi n’havia. La tertúlia vespertina es feia llarga, un xiquet no entén mai per què els majors xarren i xarren sense parar de coses que no acaba de comprendre però que, no se sap com, les va emmagatzemant traient conclusions amb els paràmetres de la seua ment infantívola. Després, t’adones que hi dins n’hi ha més elements i, com se sol dir, pots anar lligant caps i tindre una visió més aclaridora dels fets que aleshores no entenies res, només volies que s’acabara prompte «la visita» aquella que ens duia contínuament llibrets i revistes on apareixia el nom del seu home i que, no saps quina és la raó, ton pare i ta mare et fan aprendre de memòria unes poesies per poder-les dir «quan torne la tia Pepita». Puc recitar-vos amb els ulls tancats LES SABATES NOVES de cap a peus sense deixar-me una coma. Ah! , i com al poble doña Pepita es quedava en casa de ma tia Enriqueta, neboda d’Estanislau, els dissabtes  quan hi arribàvem nosaltres, jo tornava a recitar-les davant de tota la família Alberola perquè veren «què listo és el meu xic».  De les reunions familiars amb la viuda i les converses sobre la vida junt amb l’escriptor tinc un fum d’anècdotes que només tindran el valor de  la meua paraula, així que, si fa no fa, poc en tenen!
De segur que hi, a Quatretonda, tot seran lloes al poeta i s’ho mereix, m’ho crec perquè venere la seua memòria com pocs poden fer-ho encara. Tanmateix dels records que guarde d’aquelles tertúlies vespertines a ma casa amb els comentaris que es feien sobre com devia articular-se la societat, i pel que en sabem del que s’ha escrit després, em sorgix una ombra que llegint la seua obra no acabe d’entendre i possiblement no eixirà tampoc com treball en cap acte dels que van a fer-se.
Estanislau era un escriptor de la Renaixença dels que es deien «de guant» i tenia penjat el «sambenito» que escriure amb tanta finor, lloant la vida del pobletà —llaurador amb bonhomia i dones que renten l’aigua—, era una maniobra caciquil perquè el rústic camperol es quedara quiet on estava perquè, com tothom en sabia, en emigrar estos esparracats a la capital es tornen reivindicatius i només fan que promoure avalots i rebomboris, deixem-los d’esta manera, quetets i sense moure’s, que es poden  controlar millor (!)
L’ombra hi queda, amagada com un cuc barrinador dins d’alguns mortals que encara hui ens fem preguntes com:
Era Estanislau Alberola un escriptor que escrivia una cosa i en pensava una altra?
El seu pensament fou masclista? (La mujer la pata quebrada y en casa).
Era un producte de l’època i de la família on va nàixer?
Els consells tan moderns que en donava aleshores tenien intenció oculta?
Les converses casolanes entre la tia Pepita i els meus familiars, des de la perspectiva actual,  serien ben vists pels moviments feministes hui?
Si els germans eren personatges rellevants de «l’establishment valencià», per què acabà quasi en la indigència?
Estes només són un xicotet apunt dels interrogants que podien ser-ne motiu d’investigació, un especialista en traurà un cabàs més.
La claredat sabem que existeix perquè veiem l’obscuritat. Jo voldria amb estes lletres realçar més si cal el valor del treball d’este home il·lustre i paisà nostre, amb tot i això sóc conscient que a ningú li agrada retraure coses d’aspecte desagradable i de cap manera d’una persona que no pot defendre’s.
No conec res del programa que hi ha preparat per commemorar l’aniversari. Des d’ací us propose fer un seminari  o curset d’investigació, amb el guiatge d’una persona especialista en este tipus de temes, sobre el pensament d’este home. Amb Cervantes s’han fet estudis sobre la seua vida y costums, alguns diuen que denigrants sobre tot de la captivitat a Orà on ningú troba explicació  per què no tingué el castic que es mereixia en intentar fugir cinc vegades; també la mala fama de la seua família a Madrid i més aspectes tèrbols que són motiu de discussió encara a hores d’ara. Era jueu? Amb tot i  això ningú que tinga dos dits de front pot llevar-li al genial escriptor el mèrit d’haver fet una de les obres més importants de la literatura universal.
Potser que estes lletres meues produïsquen rebuig i exciten l’ànim i enfadament a més d’una ànima benpensant, si així ho és, vull recordar-vos una frase que diuen els advocats en les pel·lícules americanes: «El jurado no tendrá en cuenta lo que acaba de decir el testigo», volguera que me l’aplicareu a mi si tal cosa ocorre…, i en pau! Però no hem d’oblidar mai que Estanislau Alberola Serra, al remat, era un home amb un ideari polític conservador.
Al poble n’hi haurà gent preparada, estic segur, per poder fer este treball i donar-li més llustre si cal a l’Alberola…, o ja s’ha fet i jo estic «in albis»? I per què no, malgrat estar en temps de crisi i d’eleccions on tothom està capficat amb altres assumptes més rendibles, no es promou el fer una “Fundació per l’estudi d’Estanislau Alberola i la seua obra”? És encomiable el que aleshores feu la BQ, amb tot crec que encara podem fer-ne més, d’esta manera  les generacions futures de quartondins tindran coneixement del seu paisà i no quedarà tot en fer de tant en tant, cada vegada menys conforme passen els anys, una exposició i quatre paraules d’un personatge que si preguntes per València, si de cas saben alguna cosa, és que així s’anomena la falla del carrer Poeta Alberola.
I un suggeriment per allò dels diners:
l’Obra Social Bancaixa, aprofitant que no sabem com quedarà després de la fusió, podia ajudar en un projecte «valencià» i «provinciano» abans que canvie i prime el «nacional»?
El recull de llibres per fer una biblioteca monogràfica és una idea que hi ha que fer sens dubte, els nostres descendents ens ho agrairan perque… «Caminante no hay camino, se hace camino al andar…»
Ànim i avant quartondins,  que el treball de l’Alberola s’ho mereix! 

SALVA

+ ARTICLES RELACIONATS

– L´ANY D´ESTANISLAU ALBEROLA

 

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • Facebook

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • Facebook

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

6 Comentarios

  1. Pepe

    Senyor Salva : No el conec personalment…però els seus escrits van apropant-me al seu pensament i van deixant un raig obert pel qual veig una mica la seua ànima…i la veig gran i clara. Aquells que llegim QD sabem que vosté l´ enriqueix cada vegada que escriu. Aquest article de “Les sabates noves“, com els anteriors, no tenen ni una coma de desperdici. Pels continguts, per les reflexions i pels reptes que llança. Eixes tertútlies a les quals fa referència tenen un valor incalculable. Tant de bo que aquest repte, aquest guant blanc llançat amb tota la raó i força del món en pro de la CULTURA, siga acceptat i posat en pràctica. La idea és fenomenal. Quasi li podria assegurar que les seues propostes seran llegides per aquells que les poden fer possible. ( I no estic referint-me a cap poder polític, que també ho lligen).
    El temps i les circumstàncies diran. Jo també estic amb vosté.
    Quant a fer una mena de Biblioteca monogràfica i que aquesta quedara com a testic de la celebració del 150 aniversari del poeta, abans que siga ja tard, total és qüestió de ganes i empenta. Pocs diners i molta il·lusió.
    Per tot, moltes gràcies !
    ***
    pepe romero-nieva

  2. Marieta

    Ya el trobaba a faltar.
    Es de veres que es podria fer algo para estudiar al poeta Aberola, pero tamé sa de fer algo para donarlo a coneixer mes. Tots sabem que el poeta Alberola es del poble i va escriure algunes obres y algunes poesies ( manrecorde de la poesia “Al meu poble”, que recitaba Doña Isabelita molt ben recitá en la presentació de alguns festers, y que mos posaba la pell de gallina) pero si preguntem als mes jovens, segur que no saben casi res de ell, ni en quina casa va naixer, ni a on vivia ni quina cara tenia…A lo millor alguno ha vist la lapida que ni ha al cementeri y poc més.
    Bona idea y a vorer si durant tot el añ els que saben, mos el donen a coneiser un poc més.

  3. Frederic Oriola

    Ostras, quina aportació més interessant!!!!

    Certament, pense, que si es vol fer un any de celebració deuria fer-se més coordinadament contant amb el teixit associatiu i l’establishment polític, preparant un gran projecte per recuperar la seua memòria… però… Pel que a mi em toca, li vaig dedicar la visita de les Portes Obertes i també al llibre de festes publicaré uns versos religiosos de joventut; també el grup d’alfabetització de la tercera edat estan preparant un mural molt xulo…

    Sr. Salva, hui per hui el gran coneixedor d’Estanislau és el Cronista local Benavent… Encara que pel que fa als seus dubtes, sembla que Estanislau era un “Bon vivant”, al qual no li dolia estirar el braç més que la mànega, això en un context postfiloxèric i de crisis internacional feu que la seua hisenda anés minvant.

    Respecte a la seua ideologia, Alberola és com altres coetanis seus, gent valencianista, conservadors, democristians… És eixe tipus de plantejament que des del Fusterianisme no s’entén, i des del jacobinisme espanyolista tampoc… Ell a l’igual que altres com mossèn Marti Gadea, el canonge Roc Chabás, el canonge Benavent, el mestre Prudenci Alcón,… representen un sector que de no ser per la dictadura molt probablement hagueren tendit cap a una Unió Democràtica del PV

    • SALVA

      Frederic Oriola:
      Algunes de les preguntes que hi estic fent-me sí que són dubtes perquè entre distintes opcions que n’hi ha no sé per quina decantar-me, amb tot, altres no tenen contestació per a mi.
      M’agrada que em conteste persona, que pel que veig, és de les que poden fer eixe tipus de treball que demane, p elseu escrit deduïsc que és coneixedor de nostra història recent i més encara de l’entorn valencià de l’època on li tocà viure a l’Alberola.
      Que l’Estanislau era un “bon vivant” no cal dir-m’ho, haurà llegit el contacte que vaig tindre amb la viuda, encara que aleshores no entenia quasi res, per no dir-ne res. Després, i gràcies a les converses amb mon pare, junt a les seues germanes Elvira i Enriqueta , aní compilant la informació que com dic en tenia emmagatzemada al meu cervell i amb les seues aportacions anava comprenent la vida balafiadora que varen dur els meus avantpassats Alberola, i acceptant també el seu tarannà que «per sort o per desgràcia» ens han transmés i hem heretat, tant li fa! Puc assegurar que conèixer la pròpia història familiar és una bona vacuna per protegir-nos-en.
      Tant de bo que es faça realitat eixe projecte que he proposat i que persones com Benavent, vosté i altres que de segur n’hi ha a Quatretonda i per indrets arreu del món, tinguen la voluntat de recolzar-ho.
      Faig una crida als joves perquè aprofiten l’oportunitat de conèixer Estanislau Alberola i que s’adonen, llegint la seua obra, que n’hi hagué vida al poble, tan activa com la seua hui, més enllà de la frontera que en marquen els pares i els iaios; és deplorable el que conta Marieta que molts dels que van a ser el nostre relleu no saben res de l’existència del poeta.

  4. Rodolfo Canet Martin

    Navegando por internet, me ha llamado la atención el nombre de la poesia valenciana “Les Sabates Noves”, y no me avergueza decir que no he podido evitar unas lágrimas que me han salido del alma; lágrimas porque viví en Cuatretonda mi infancia hasta entrar casi en la pubertad, y en Cuatretonda aprendí a leer y escribir, y allí aprendí de memoria “Les Sabates Noves de Dn. Estanislau,y es tal la belleza, el contenido humano que rebosa, que jamás la he olvidado, como tampoco he olvidado a mis queridos amigos de la infancia “Enriquito “Boleta” Ernesto “El Patet” Miguel de la “rulla”…y mucho menos a ese gran médico, humano entregado a sus enfermos, con abnegación y profesionalidad, como toda su familia. Me refiero a Dn. Salvador Climent (creo que el segundo apellido era Cuevas), y estoy seguro que el pueblo le habrá dedicado alguna calle o plaza, por cuanto Cuatretonda, y lo puedo testimoniar, para mí (sin renunciar a mi pueblo Montaverner) es el pueblo más noble de
    España, sin pecar de exageración.
    Muchas gracias Salva, de haber rejuvenecido a esta persona de 81 años, y que ama a Cuatretonda y que a sus nietos siempre les está hablando de Cuatretonda, “un poble de valensia alegre com son tot ells”. Desde Alicante un fuerte abrazo, Rodolfo Canet Marín

    • SALVA

      Rodolfo Canet:
      És clar que no ens coneixem, potser que quan tu —disculpa’m el tuteig— estaves deixant la pubertat, jo començava a jugar al cantó de ca el ferrer, allà a la carretera on s’acaba el carrer dels Sants de la Pedra i on tenia la primera parada «el Luxentino», i prop del bústia de correus i el cup abans d’arribar al pontet per entrar al poble. De segur que més d’una vegada en veure’ns jugar amb eixos amics teus diríeu: «quant de monyicot, només fan que destorbar!»

      Eixos escenaris on tinguérem la sort de viure nostra infantesa i de conèixer les primeres lletres ja no tornaran, no li fa, estan en nostra memòria i no ens els pot furtar ningú, si de cas l’amic «alemany», però tenim que moure les neurones amb tenacitat i esforç perquè passe «passe llarg» sense assabentar-se que hi estem.

      Pel que veig tu també t’emociones en oir i llegir Les sabates noves, ja en som legió els que formem eixe grup de persones als que les lletres de l’Estanislau Alberola ho aconsegueixen. Té mèrit que els que jo anomene gent de «la diàspora» continuem tenint sentiments tan arrelats de nostre pas per Quatretonda, potser que els quartondins que hi viuen no s’adonen d’allò que representa eixe moment en què abandones la terra on començares a fer-te el que després has sigut i on tingueres els primers amics, eixe tipus d’amic que no et demana res, que només vol que gaudir-ne amb tu de tot el que està al seu abast, corrent per les eres que hi n’havia on ara està la nova carretera, o intentant arribar al xalet emprenyant i importunant als seus residents, o pujant als noueres que creixien als marges del barranc, o córrer per un tros del camí Serra, o ficant el nas a la peixateria on estava antigament la poassa, o …, més enllà n’hi havia poc més, els pares no et deixaven, com he dit abans: érem uns monyicots.

      Estos records que tu dius que en tens jo també els intente mantindre dins del meu cap, no vull que s’esvaeixen perquè mentre hi estiguen em sentiré viu malgrat la distància —temps i espai— que ens separa de Quatretonda, que com tu has escrit et puc assegurar que en dir «poble amb noblesa» no has pecat d’exageració.

      Tant de bo que les generacions actuals i les del futur sàpien valorar allò que hi tenen com nosaltres sembla que intentem fer-ho.
      No m’oblide que durant eixos primers passos de la meua existència m’adoní, i arrelà fermament dins de mi, que jo pertanyia a una família, a un grup humà amb personalitat i valors que hem feia sentir més segur si cal en estar recolzat per un entorn que malauradament esta societat globalitzada està perdent.

      De don Salvador Climent (el pare, clar) només he de dir-te que si ara estic donant-li a la tecla de l’ordinador és gràcies a eixe «ojo clínico» que en tenia a cabassades.

      Des d’un poble fregant la ratlla de Castella t`anime a seguir, és gratificant que eixes sabates noves ens haja fet conèixer-nos, almenys mitjançant este instrument d’Internet.

      Rep una abraçada.
      SALVA

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics