Select Page

Una nit de nadal de 1.837

—Et telefonen, és Toni, sembla que alguna cosa no funciona i necessita parlar amb tu—, em va dir la meua dona des del cotxe.
Vaig tancar la porta de l’ermita, vaig travessar el bosquet de xops, em vaig asseure davant del volant i vaig agafar el mòbil.
Havíem passat la nit en una casa rural d’un poble de Sòria, prop ja de la província de Burgos. Els seus amos van deixar Madrid feia quinze anys venint a un lloc que tenia només nou habitants, una església mescla de romànic i gòtic, molt gran per a aquell poble, i un palau que va pertànyer a un fill de la vila que va arribar a bisbe. Al terreny del palau estava l’ermita d’estil romànic; només hi quedaven en peu les parets i l’absis, la sostrada feia anys que havia caigut; supose que els pobletans es van emportar les bigues per encendre el foc i les teules per a la construcció de les seues cases.
Sempre que passem per estes terres recorde que la meua iaia contava la història del seu  iaio Miquel de quan va estar a la Guerra Carlista.
—Quina guerra?— li preguntava jo.
—Jo que sé, en va haver més d’una?— eixa era la resposta que rebia sempre.
—Clar iaia—, però ja no em sentia, començava a parlar i a mi m’entusiasmava escoltar-la.
—Estaven en un destacament que va partir del poble amb quasi deu joves, el més «guapo» era el meu iaio. Bo, això li va paréixer a Maria Inés, la que després seria la seua dona. No va ser gens agraciada, la cara la tenia plena de berrugues, tres a la galta esquerra i una altra al llavi superior.
—Iaia, eixos detalls ja me’ls sé; he heretat eixe defecte, deixe-ho estar—. No em feia gens de cas, continuava contant i jo escoltant.
—En la seu llarga marxa cap al nord d’Espanya van passar per pobles estranys, parlaven la llengua de «les Castelles».

Em contava que van entrar en la catedral d’una ciutat i van quedar meravellats, tenia molts campanars altíssims, amb gran quantitat de filigranes i a més…, acabats en punta; vidres de colors a les finestres i des de baix els sostres quasi no es veien. Dins, l’església estava tallada per la meitat; sobre tarimes hi havia uns escons de fusta fosca molt grans, serien cinquanta o més. Van sentir sonar un rellotge, van mirar cap amunt i van vore que d’una finestra eixia un ninot que amb els seus  braços feia sonar les campanes, el «Papa Moscas» els van dir. Quin sobresalt els havia donat!
Van arribar més lluny, terres on ja no entenien la llengua que hi parlava aquella gent.
—On estaven?— Li vaig preguntar, però la meua iaia no va saber contestar-me…  No li importava!

—Van passar mesos, molts mesos. Dels deu que van eixir del poble només el seu iaio i Frederic seguien vius, els altres havien mort tots. Destrossats pel record dels que ja no estaven i per les calamitats patides, no quedava res d’ells; la fam feia estralls amb els seus cossos, molts dies es van quedar sense menjar i només tastaven l’aigua si trobaven algun rierol.
»Estava plovent la nit d’aquell 24 de desembre quan van arribar. El brigada que manava el «pelotó» els va repartir entre les vint cases d’aquell poble: dos per cada una. Al seu amic Frederic i a ell els va tocar la d’un pastor. Per fi podien menjar; però prompte es va esvair aquella esperança: només hi havia un poc de llet i un tros de formatge, la resta l’acabaven de vendre diumenge anterior en el mercat del poble veí.
»La xicota els observava des d’un racó de la casa mig oculta darrere d’un escó situat al costat de la ximenera. Tindria uns setze anys i molta tristesa al seu rostre. Sis mesos ocupava el pastor en fer el seu llarg viatge fins a Extremadura conduint els ramats de merins, allí quedava ella sola fins al seu retorn, i després a començar de nou, preparar la campanya de l’any següent. Així una vegada i una altra des que va arribar a esta casa sent una xiqueta, saps?, és que la van portar del nord uns tios seus en quedar òrfena… I sense pronunciar una paraula de castellà!
»El meu iaio es va fixar amb ella, no l’havia vist quan va entrar, li va preguntar si tenien alguna cosa per menjar i no el va entendre, parlava una llengua que no era la del pastor, encara que de tant en tant s’assemblaven un poc algunes paraules.
»La seua cara reflectia desconfiança i recel; se li va acostar, la volia tranquil·litzar, va notar que el seu gest la inquietava. «No tingues por, només tenim fam»,  li va dir tendint-li la mà.
»Tocar el seu braç va ser com un rellamp, va desaparéixer la tensió, la xicota va començar a esbossar un somriure; una cosa estranya i no mai sentida per ell acabava d’ocórrer. Veia els seus ulls verds, el seu cabell ros, la seua boca, els seus braços, contemplava meravellat tot el seu cos, pareixia un àngel, no era terrenal; va començar a parlar-li, la seua veu sonava dolça i suau, no l’entenia… Però al iaio se li va oblidar que estaven en una guerra… Ja no tenia fam!
»No sé per què deia que havia sigut la millor Nit de Nadal de la seua vida… Si no van menjar res—, em repetia la meua iaia.
»Abans que es fera de dia, el brigada va tocar a la porta de la casa, havien d’anar-se’n més al sud, les tropes enemigues els xafaven els talons. Sense  dir adéu a la xicota, corrent, el iaio es va incorporar al grup. Des de dalt d’un ribàs, darrere d’uns xops, Rosa el va veure per última vegada.
»Només va tornar al poble el meu iaio, perquè el seu amic Frederic va morir d’unes febres.

Durant el sopar que vam tindre Tere i jo amb el matrimoni madrileny al menjador de la casa rural vam xarrar de moltes coses: del trànsit de les ciutats, de com es viu de bé al camp, del silenci, de l’abandó dels pobles, dels fills, de les històries i llegendes d’aquelles muntanyes; quasi eren les tres de la matinada quan ens vam anar a dormir.
L’endemà vaig preguntar a Jorge si em podia deixar la clau de l’ermita, volia veure-la abans de partir.
—Ve con precaución cuando entres, se utilizó como cementerio i aún hay lápidas i cruces entre la mala hierba.
Els dos gossos pastor alemany que tenien a la casa ens van acompanyar: una femella prou vella i el seu fill, un cadell preciós.
—Lo más extraño fue que solamente tuvo un cachorro de aquel parto —em va comentar Jorge—, no supimos que estaba preñada hasta dos días antes de parir.
—¿Cuándo nació?— Li vaig preguntar.
—El dieciocho de marzo—, la meua dona i jo no vam poder evitar mirar-nos.
—No va ser el mateix dia que..?— La vaig fer callar amb un gest.
El cadell, en veure’m, no es va separar de mi, pegava bots, movia la cua, mossegava el meu pantaló, lladrava, cridava, pareixia que haguérem sigut amics sempre.
Vaig obrir la porta amb precaució, les males herbes hi arribaven fins al genoll, encara quedaven creus de ferro i de marbre escampades per terra. L’absis estava en peus; em va parèixer estrany veure en un capitell una marededéu romànica amb un xiquet en braços; el pas del temps li havia desgastat la cara, li faltava un dels seus braços, es trencaria en llevar la capa d’algeps que recobria l’interior de l’edifici, vaig pensar.
Vaig sentir la veu de la meua dona i vaig eixir precipitadament entropessant amb una creu que encara tenia apegada una placa de porcellana on es podia llegir: «Aquí yace Rosa la del vasco, dieciocho de marzo de mil ochocientos treinta….», no vaig poder continuar llegint, em tornaven a telefonar.
Vaig anar corrent cap al cotxe, el cadell em va seguir només uns passos, es va parar i va udolar amb ràbia. Jo coneixia eixe crit, m’era massa familiar! Però no podia detindre’m, algú a l’altre costat del telèfon havia de parlar urgentment amb mi.
Mentre Toni  em contava el problema de l’oficina vaig veure  com l’animal feia mitja volta, entrava a l’ermita, es tombava al costat de la creu i començava llepar la placa.
Vaig arrancar el motor i posarem rumb a València, les vacacions acabaven abans del que s’havia previst, així era el meu treball.
Quan vam tornar dos anys després vaig preguntar a Jorge pel gos, em va dir que el mateix dia que vam marxar el trobaren mort al costat de la creu.

***

Fins ací el conte que vaig publicar, en llengua castellana, fa uns deu anys. He cregut que, com era dia de quietud, tranquil i d’estar a l’espera del resultat de les votacions, podíeu entretindres amb aquesta història d’un avantpassat meu i Wasko, el meu gos. Si bé, Pepe, amb açò només vull que estes lletres acompanyen a les teues de Lluna i ens ajude perquè el personal entenga un poc més quina cosa tan especial és sentir la companyia d’un animal al teu costat.

Encara que està novel·lat, els fets són reals:
Al voltant de 1835, m’han dit que, el carlí anomenat Quílez arribà a Quatretonda reclutant soldats i recaptant diners per a una de les tantes guerres incivils que hem tingut.
El meu rebesiaio Vicent Cuquerella es va casar amb Maria Inés Oltra Benavent, de Benigànim, la qual va morir el 18 març de 1864; era el besiaio de la meua iaia materna Maria Teresa Benavent Benavent –«la tia Maiteresa la Redonda»–.
Vicent Cuquerella va poder estar en la victòria del pretendent carlí, quan l’expedició Reial sobre Iribarren, la batalla de la qual va tindre lloc el 24 de juny de 1837, les tropes van haver de passar entre Sòria i Almazán i de segur per Burgos, ja que la meua iaia havia sentit parlar de la figura del «Papa Moscas».
No se si hom va gitar amb la xicota, la meua iaia no m’ho va dir mai, ni ho sabria, però el fet que segons em contava, en demanar-li una coca a xicona li pegara aquesta una «bofetà» és molt significatiu, a més, si pensem que eren uns soldats que estaven en plena guerra; sempre m’ho aclaria dient que posteriorment «es van entendre ells dos».
Allò que demanaven en llenguatge basc els nostres paisans era una «catxipolita», terme que no sé si existeix en eixa llengua. Ara no li fa, ni tampoc ens importa.
El poble on vam pernoctar Tere i jo s’anomena Brías i pertany a la província de Sòria. L’ermita, l’absis, les tombes, la casa rural, el matrimoni i els gossos estaven allí, no n’he inventat res.
Wasko, el meu gos, va morir el 18 de març de 2001.

No crec ni de lluny amb la metempsicosi  (doctrina que admet que l’ànima, en separar-se del cos que animava, passa a animar el cos d’una altra persona o animal), però m’haguera agradat tant que fóra així com ho conte…

SALVA

The following two tabs change content below.
Pepe

Pepe

El professor Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quasl observa des de perspectives crítiques-constructives.

5 Comments

  1. ANNA ALBEROLA CORTÉS

    Com no n’hi ha qui t’haja fet cas, tampoc sé si t’hauran llegit, ací estic per dir-te que jo sí te n’he fet i que també vaig llegir el de Lluna; teniu els dos autors una sensibilitat que és d’agrair en un món on el que normalment prima és tot el que es relaciona estrictament amb els assumptes materials.

    Caldria que els nets i rebesnéts s’adonàrem que eixos avantpassats nostres també estigueren vius i que d’experiències i vivències en tenien les mateixes que qualsevol de nosaltres. D’històries com esta m’agrada que en parlem, i que concretament al teu cas les vages ficant en els teues papers de memòries que escrius, perquè els records que de tant en tant els dediquem fan que per uns moments tornen a la vida i aquestos éssers estiguen junt amb nosaltres.

    Gràcies!

    Responder
    • Nieves Vidal

      Que no li fem cas a Salva? Valga’m senyor! Salva a QD és tota una eminència. Sols cal tirar d’arxiu…

      Responder
  2. Maria Benavent Benavent

    Anna, m´alegra llegir el teu comentari, en primer lloc perquè em serveix de cojuntura per a manifestar-te que no cal que et preocupes: estic segura que tots els articles i col.laboracions d´aquesta publicació digital es lligen, i no tan sols una vegada, perquè són interessants, transmeten emocions i, a més, la gran majoria estan escrits amb una envejable qualitat literària. En segon lloc (i aprofite també per donar-li la raó a Nieves) , perquè m´adone que la gent comença a animar-se i a comentar, a dir públicament el que pensa, sense por, amb l´únic afany d´exterioritzar el seu parer amb més o menys vehemència o passió. Tan sols em resta dir-te que continuar per aquest camí significarà que les nostres veus s´escoltaran, que les nostres idees, encara que no siguen coincidents, podran retrobar-se en un denominador comú: el respecte i la tolerància. Ànim i endavant!

    Responder
  3. Maria Benavent Benavent

    Una puntualització: comentar les col.laboracions és un acte de generositat que se li fa a l´autor, un premi a allò que ha plasmat per escrit, una mostra d´agraïment que aquest acceptarà sempre amb satisfacció. Tanmateix, l´escriptura és capritxosa i es nodreix també d´inspiració, voluntat i qui sap de què més…per tant, de vegades (ho dic per la meua experiència personal) reculem i deixem perdre l´ocasió de donar les gràcies públicament, amb les nostres paraules, i preferim que siguen els altres qui donen el pas…M´agrada vore com cada vegada més gent s´ anima a fer els seus comentaris. Pense que la pluralitat és bona, i ens enriqueix…

    Responder
  4. Anna Alberola Cortés

    Nieves i Maria:
    Les lletres que he enviat a aquesta pàgina d’Internet anaven més dirigides a Salva que a la resta de lectors. Tenien la intenció de dir-li públicament que els dubtes que teníem a casa per si els assumptes, diguem-ne domèstics, de la família podien interessar a la gent, comencem a veure que sembla que sí senten al menys curiositat, de la qual cosa ens ompli de satisfacció per les respostes que hi veiem que s’han donat.
    Dels pensaments i les reflexions: jo que us he de dir? Sóc la primera “fan” de Salva, ell m’ha ensenyat a analitzar-ho tot amb llibertat, procurant lliurar-me d’influències externes que distorsionen, a priori, el meu raonament, de manera que a la fi siga jo l’única responsable de les meues decisions. M’ha repetit milers de vegades que si vull ser lliure només ho aconseguiré dins del meu cap, que eixa llibertat és la més valuosa de totes, que no mai me la furte ningú.

    De records dels éssers que ens precediren en porta escrit un fum, no sabeu la satisfacció que ens dona tornar-los a la vida mentre lliges la seua història encara que siguen xicotetes anècdotes, com ell em diu sovint quan el veig teclejant al davant del PC, ho fa perquè ja no hi tenim com abans llars on la família puga asseure’s a la vora del foc i que la xicalla oïsca dels majors que són brots d’un arbre que va més enllà dels pares i si cal dels iaios.

    Disculpa’m per parlar ací de coses personals, però no he pogut aguantar-me. Quan ho lliges vas a marmolar-me?

    Responder

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

CERCA I TRIA

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

MARXA al CRIST de Juan E. Benavent

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ELS MÉS VISITATS