Seleccionar página

el dia del meu sant

6 d’agost, consagració de la Basílica de Sant Salvador, és el dia del meu sant, almenys és el que em deien a casa quan ho marcava el calendari, encara que tinc dubtes  perquè he sabut després que n’hi ha un altre al mes d’octubre, però jo sóc fidel a les tradicions familiars i continue dient que el sis és el dia.
 Hiroshima, 8:15 hores del 6 d’agost de 1945,  una llum encegadora arrasa una ciutat del Japó de 350.000 habitants. L’Infern sencer amb tots els dimonis acaben d’eixir del món subterrani on viuen per celebrar la gran festa que el diable els ha preparat, pel que es va veure, en quedava molt poquet lloc a l’Avern i varen triar primer aquest poble i després, com continuava el sarau, el dia 9 del mateix mes se n’anaren a Nagasaki i li botaren foc per arrodonir la faena.
No voldria pertorbar el descans d’aquells que esteu de vacances amb records funests que no hauríem d’oblidar mai, però sí, ho faig i, amb senzillesa quasi franciscana, amb aquestes lletres oferiré un homenatge a aquelles víctimes de la barbàrie d’una part de l’humanitat que es considera civilitzada i que, a hores d’ara, encara té emmagatzemades milers d’armes atòmiques que podrien esborrar-nos amb un bufit amb només que un pertorbat li donara al botó fatídic. 
No és una broma macabra aquest escrit, ni tampoc estic reclamant que ningú m’envie la felicitació de rigor per ser el meu sant, vull que siga només un crit que demana fer una reflexió serena a tothom perquè uns  il·luminats que es creuen ser els amos del món, amb un poder més que divinal i amb bogeries aborronadores, no continuen sent nostres regidors. Crec que aconseguir-ho està a les nostres mans.
 Que el «caníbal homo antecessor d’Atapuerca»,  que tots tenim agarrat a l’esquena, no torne mai més a fer de les seues i acabe dominant-nos i destruint la Terra. Hem de continuar intentant aconseguir que LA PARAULA i el DIÀLEG siguen la més gran arma que haja tingut l’home.
HIROSHIMA: volguera tindre el verb fàcil i precís per fer un escrit com caldria per recordar un esdeveniment tan important, només puc dir que el que hi va ocórrer el dilluns 6 d’agost de 1945 a les 8:15 hores serà difícil que jo l’oblide.

SALVA

4 total views, 2 views today

The following two tabs change content below.
Pepe

Pepe

El professor Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quasl observa des de perspectives crítiques-constructives.
Pepe

Latest posts by Pepe (see all)

14 Comentarios

  1. Vicent Benavent

    Tot i que demana que no el felicitem sr Salva entendrà què és la nostra obligació per allò de l’educació donar-li les més sinceres felicitacions pel dia del seu sant. Dit açò evidenment estic d’acord en que aquell 6 d’agost de 1945 va ser i serà imborrable per als que sentim una mica de humanitat per tots, i si, és cert que el diàleg deuria ser l’arma universal per a tot i per a tots però…
    Salutacions…

    Responder
  2. SALVA

    «Molts poquets fan un molt».

    No necessitem que cap pertorbat li done al «botó fatídic» per acabar amb la casa on vivim i que és de tots.
    Veient les fotografies que ens ha enviat David hi tenim una bona mostra del que, a poc a poc, anem degradant allò que tenim més prop sense mirament, amb un menyspreu per la natura que ni els animals, sí eixos éssers sense raciocini, ho fan.
    Però sent aquest un atac directe que podem veure’l a un pam dels nostres nassos, en tenim d’altres fets que tots plegats (tots a una, xe!) estem col•laborant al suïcidi col•lectiu, lentament, però sense parar. Estic parlant de la falta de reciclatge a nivell mundial que, encara que nosaltres sí que en fem una miqueta, què serà a la resta del planeta si els ecologistes diuen que hi ha al nord del Pacífic una gran borsa de plàstic d’una grandària com França?
    I el Mare Nostrum amb la fossa que hi ha al davant de Marsella que més runa no en pot haver?

    Tu diràs: i ami què! M’han dit que afecta només a les tortugues i als dofins. I a la resta d’eixe peix que t’agrada menjar que en desfer-se el plàstic en trossets menuts se’l van engolint i després tranquil•lament, sense tu saber-ho, passa al teu organisme? No t’importa res?

    No vull ser catastrofista, però eixe paper, pot de beguda, deixalles i «alguna cosa més escatològica», que la família que deia Rosa l’altre dia, mirava com els cadells anaven sembrant a tort i a dret sense dir-los res, és RESPONSABLE, tant si cal, com el pertorbat que un dia pot donar-li al «botó fatídic», perquè: «Molts poquets fan un molt!» I la immensa majoria dels mortals no en som conscients que amb eixos poquets a la fi als nostres descendents no els deixarem: NI LES RASPES!

    Responder
    • SALVA

      «MAL DE MUCHOS CONSUELO DE TONTOS»

      D’advocacions a la Mare de Déu crec que aquest país pot endur-se’n la grossa, no hi ha quasi ningun poble que no en tinga una diferent a les altres i si rasques una mica i parles amb els seus aborígens i assimilats la seua és «la més miraculosa de totes», on va a parar! Com estem patint un estiu que ni Sant Llorenç, pense que puc dir-ho perquè seran pocs els que tinguen ganes d’asseure’s al davant de l’ordinador i llegir allò que escrivim els que sembla que estem «de guardia».

      Al poble on estic vivint —si trac la mà per la finestra ja toque terres de la Manxa— aquesta setmana són les festes, no em pregunteu de quina marededéu perquè no ho sé. Han fet ja la presentació de «festeros y festeras», cercaviles amb la banda municipal, balls fins a les huit del mati amb orquestres de molt de xim pum, xim pum i alguna traca que altra, que per això pertanyen a la Comunitat. Falta encara una processó i un concurs de paelles, sí, paelles!

      Aquest mati he fet la caminata preceptiva i en passar per davant d’una ermita que hi ha en un alteró,—tampoc sé de quin sant— que té al seu entorn una pinada menudeta, bancs de formigó per poder berenar i una font, —és un indret bucòlic on alguna vesprada me’n vaig hi a llegir—, he vist que s’ha transformat de sobte «en un femer». Hi he vist: borses i caixes de plàstic, llandes d’eixa beguda americana de color roig, botelles de licor de tots tipus i també de tant en tant d’altres deixalles que no li fa ara detallar. He mirat pels voltants i no hi havia cap contenidor on algú amb una mica d’educació poguera deixar tanta brutedat.

      Qui és més culpable: el personal incivil o la Corporación Municipal?

      Com diria Forges: PAÍS!

      Responder
      • Vicent Benavent

        Bona vesprada sr Salva, li puc assegurar que tot i la calor que ens fa estic al «tanto» del que escriu i escriuen els lectors de QD, simplement que de vegades cal fer un descanset com antigament dien, refrescar idees, prendre l’aire i tot això que ja sap. Bo, no cal tirar les culpes a ningú, de segur que si pregunta a la corporació municipal de la que vosté parla li diria que ells no tenen la culpa, que no ho sap home? la culpa és de Zapatero, que no ha dut els contenidors al lloc on toquen xe, je,je serà la calor o que se jo?
        Salutacions per molt de temps.

        Responder
  3. SALVA

    Jo vaig a la meua, xe!

    Malament faria el senyor alcalde si no es preocupara pel funcionament de les coses quotidianes del seu poble, no seria un bon servidor i crec que perquè ho siga el personal li ha donat un nombre de vots i ha dipositat la confiança amb aquest polític.

    •Que no ix aigua per l’aixeta, ha de saber-ho i posar-li remei.
    •Que la piscina no funciona com cal, ha de saber-ho i fer el que més útil siga pel solaç i recreació dels conciutadans.
    •Que es descobreix que hi havia un forat a la butxaca de l’arca pública per on se n’anaven els euros, l’alcalde ha de saber-ho i posar-li remei, faltaria més!
    •Que la Font Vella està de pena: ha de saber-ho i posar-li remei.

    El batlle és i ha de ser un lleial servidor com li cal a un càrrec tan important, però tots hem d’arrimar el muscle també, eh?
    Hem vist com QD és una bona plataforma perquè amb els comentaris dels col•laboradors s’ajuda al bon funcionament de la regidoria de Quatretonda, sé que ho fan: «según su leal saber y entender».
    Amb tot i això, com tinc un tarannà tossut, ja ho he dit adés, jo vaig a la meua:
    •que si la guerra nuclear,
    •que si la degradació de la Terra,
    •que si l’Educació no és a soles de l’escola,
    •que li vaig prometre a mon pare anar a la Font Vella,
    •que Pepe ens diu que és un agost convuls i que dins de pocs dies tornarem a la rutina. I «plas, plas» n’hi ha qui fa palmes —jo el primer— perquè: Quanta raó té este xic!

    Però us heu adonat que en aquesta nació on vivim, ací no li demanem responsabilitats a cap d’eixos elements que ens han dut a la situació en la que estem? Un exemple ben clar el tenim amb els confrares de les caixes d’estalvis i dels bancs —podeu rellegir Rèquiem per les Caixes d’Estalvis—.

    Mentre la sagnia de l’atur (el paro) cada dia és més gran, aquestos individus que donaven crèdits «allà vas cabàs» sense mirar pèl, ni si el que demanava diners era solvent, en veure la cosa negra han girat els ulls cap el govern i aquest, pare consentidor i còmplice, els ha tirat una maneta. Com calia fer-ho home! Alto el carro: ni PSOE, ni PP, ni…, al meu albir tots plegats són responsables, eh? Que conste!
    I també ho eres tu que estàs llegint-me, i jo que estic criticant-ho, i el teu veí, i el teu amic, i la mare que…, col•laborem i hem col•laborat, per acció o omissió, a que la cosa pública aquesta haja anat degradant-se. Sé que més d’un em dirà: «Jo? Com?»
    Sí, tu:
    – pots dir-me si alguna vegada no has deixat de pagar una faena escamotejant l’IVA?
    – Comprant una casa amb una hipoteca, un cotxe, un televisor de plasma i unes vacances amb un sou que, en temps normal, —parle de quan jo era menut i passàvem tot un dia d’agost amb un cànter d’aigua de la font només per a cinc persones—, ningun avantpassat teu s’haguera atrevit a fer-ho mai?
    – Treballant «en negre».

    Tots hem col•laborat vivint més enallà d’enllà d’on arribaven les nostres forces, amb tot i això tenim menys responsabilitat que eixe directiu bancari que ens oferia la Glòria…, que ja pagaríem. I ara, aquestos banquers i polítics que ens han abocat a la situació descontrolada on es trobem, estan vinga la rialla>, cobrant bons sous i continuant sent directius dels nous establiments de crèdit —o dels antics, no cal fer distincions— mentre els «españolitos de a peu» les passen «canutes».

    Diuen que un bon xic que vivia a Palestina, fa uns dos mil anys, un dia s’indignà i va entrar al Temple de Salomó i començà a repartir hòsties a tort i a dret («lo de hòsties» no és una metàfora i ací mai millor dit) i que quan els romans (uns imperialistes feixistons) anaren a empresonar-lo mentre resava, un dels seus amics va traure una espasa —no, no era una navaixeta com les que alguns duen a la butxaca— i li tallà l’orella a un tal Malco. Tampoc se les gastaven guapes aquestos indignats!
    De llavors ençà, ara i adés, el que ha comés un delicte la justícia s’ha complit una mica. Encara que els tios del puro quasi mai hem sabut qui són i aquests o els seus fills continuen rient-se de nosaltres a Wall Street, a les Caiman o a la Xina…, i també a Madrit!

    Eixe indignat de Palestina deia: «qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra». Mentrestant hi havia un fariseu que orava en peus, orgullós i oint tot açò reflexionava i es consolava dient-se:
    «Oh Senyor! Et done gràcies perquè no sóc com els altres homes rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà».

    A hores d’ara quants en som com aquest fariseu?
    Encara que, SALVA: «es más fácil predicar que dar trigo».

    PS. – Hui m’ha eixit la vena religiosa, és que com vaig anar a un col•legi de Jesuïtes…

    Responder
    • Pepe

      Salva, en primer lloc, agrair-te públicament les teues aportacions-reflexions-arguments, les quals donen riquesa i bon contingut a aquest lloc. Paraules d´un gran humanista. D´una gran persona. D´un lliurepensador sense pels (a a llengua metafòrica) ni pors. Mentre hi haja una persona com tu que llig, reflexiona, raona i a més ens fa pensar, aquest projecte continuarà pagant la pena. Des de la distància vens a ser com eixa llum imprescincible d´aquell far que il.lumina i guia. Estimes com ningú al teu poble. I tingues per segur que no cauen en sac foradat les teues paraules. Com aquell que no vol, has concentrat en quatre línies tota una filosofia, una visió de l´entorn real i perfecta… amb domini absolut de paraules, idees i expressions. Aquesta vesprada he gaudit de debó ! Moltes gràcies !

      Responder
    • Rosa Mahiques

      No seré jo qui tire cap pedra a ningú. De pecadores, jo la primera, tan és així, que una vegada per voler estalviar-me l’ IVA en la reparació d’una llavadora, vaig demanar la factura «en negre» i quina sorpresa! a les 15 dies es va tornar a trencar la peça que havien canviat, però com que no tenia factura legal…la vaig haver de pagar completament nova i amb IVA.Per tant, jo també he posat el meu granet d’arena en la situació actual.
      Fa molts anys, sent jo joveneta, vivia al carrer Sant Pere i teniem per veïns al tio Vicent Carlampio i a la tia Elvira, dos persones majors, que cada dos per tres, feien una reformeta a sa casa. Un dia li vaig preguntar al tio Vicent que com era que no ho feien tot d’una vegada i ell em va dir: perque no tenim tots els dinerets que fan falta i jo no vull deure res a ningú. Era una altra forma de pensar, una altra forma de vida, tal volta més difícil que la d’ara, però trobe que era més real, xafaven el terra i sabien per on anaven.

      Responder
  4. SALVA

    A RODOLFO CANET i VICENT BENAVENT

    No sé què contestar-vos, jo creia que era un «llandós» perquè aquest mes d’agost m’he sentit un poc «de guardia» escrivint prou sovint i pense que tampoc tinc que excedir-me, sobre tot quan el que contes té poca substància i perquè com diem al poble: «el que molt xarra molt erra».

    Dieu estiuejar? No vull donar-vos «dentera» però a la matinada en aquest poble tenim entre 7 i 10 graus i hi ha que dormir amb les finestres tancades i ben «tapaet». He estat a València i l’humitat era insuportable i la calor sufocant; ha de ser que estic acostumant-me a l’ambient secà de les Castelles (!)

    Rodolfo, jo sóc d’una generació on parlar de vosté a qualsevol que fora major que un era la cosa més normal. A mon pare i a ma mare sempre em vaig dirigir així i a pesar que sent ja un adolescent volgueren que canviara, no m’abellia, era com si estiguera faltant-los «al respecte» i varem continuar deixant-ho com estava. Només quan he escrit després de què se n’anaren contant histories de la meua família he tingut l’atreviment de «tutejar-los».
    A hores d’ara la senyal que tinc al cervell actua de manera automàtica i sovint encara, si parle amb algú d’igual o més edat que la meua, el vosté o el usted ix de manera natural, sense adonar-me. Tot i que si la gent jove «em tuteja» em sent afalagat, de segur que és el meu ego que em diu: «Veus? Encara no et veuen tan major!» Seran coses de les «neuronetes» com em deia Vicent l’altre dia.

    Gràcies als dos pels missatges amb tant d’afecte que m’envieu.

    SALVA

    Responder
    • Vicent Benavent

      Bona vesprada sr Salva creiem que estava de vacacions encara que » dententa » al menys a mi si que em fa per allò de tapar-se o tancar les finestres per dormir,ja voldria jo poder fer el mateix. No sap el que m’alegra veure què es molesta per escriuren’s als dos tot i que ja s’acaba el període vacacional, demà sense més al » puesto» com diuen alguns. Sap de sobra que de ( llandós) «na de na,» no es preocupe que d’eixos » haberlos haylos», espere no ser jo el llandós doncs de vegades ja se sap, la confiança… Ací venen ara les festes patronals, per arrematar la feina anem a vore si enguany tirem el » burro per la finestra» ja,ja uy!! si és que estes neuronetes….
      Salutacions per molt de temps.

      Responder
      • Vicent Benavent

        PS: veu ja no m’he acordat de llevar lo de SENYOR,demane disculpes, és el costúm.

        Responder
        • SALVA

          ¡Voto al Chápiro Verde!

          Vos, Vicente Benavent, admirado alumno destacado de la musa Euterpe, habéis tenido la osadía de dar al traste la demanda que, con asaz sosiego y templanza, os hice no ha muchos días de apearme del tratamiento tan ostentoso con el que veníais dirigiendo a vuestro humilde admirador, el que, con envidia noble donde las haya —porque trabajar en una de las mejores invenciones que ha engendrado el ser humano no es pecado capital—, esperaba ser atendido.
          Héteme aquí que veo consternado que vuestras letras reflejan un olvido, como tal decís, o una provocación —si bien creo movida por algún diosecillo malandrín— que me hace presentaros aquesta «Letra de desafío» o como la llamaba en su día vuestro paisano Joanote Martorelle: «Lletra de batalla» en aquel simpar libro de caballerías «Tirante el Blanco», para que, al igual que ese insigne caballero fizo, busquéis por la Cristiandad toda a Rey, Príncipe, Duque, Marqués, o quizá algún Infanzón, que os acoja como padrino para la singular pelea a la que os reto.
          Buscad con fruición y elegid raudo, tomando decisión del arma a emplear, bien sea: piedra, garrote, honda, arcabuz, espada, alfanje o tirachinas, que yo la aceptaré sin oposición alguna dada mi conocida benevolencia en tolerar las decisiones de personas que, como he dicho previamente, admiro y ensalzo siempre que sea en leal justicia.

          Mientras mi mano garabateaba estas letras me he permitido abrir de nuevo el «Tirante el Blanco» i mis ojos se han posado sobre un pasaje del que ni el mesmo don Miguel de Cervantes se atrevió a escribir semejante situación tan alabada y admirada por quien, como espero que vos mesmo lo hayáis hecho alguna vez, se haya quedado prendado de la fermosura con que describe el primer encuentro del caballero con su amada Carmesina:

          «Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirá la deessa Venus perqué mírava la filla de l’Emperador.

          Dient l’Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d’altra part contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perqué havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s’hagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta.»

          TIRANT LO BLANC
          CAPíTOL CXVIII

          Después de leerlo se me han abierto las carnes y se aplacaron mis iras; es tal la descripción que don Joanote Martorelle face que, como admirador que soy de las féminas, aunque entrado en años ya, me he quedado más amansado que un cachorrillo después de ser amamantado.

          ¡Voto a tal y vive Dios! Que después de aquesto sucedido no tengáis por recibida esta misiva o billete y olvidéis el reto que os he lanzado.

          Como dijo don Miguel, ¡qué le voy a hacer soy un gran admirador suyo!:

          …Esto oyó un valentón, y dijo: «Es cierto
          cuanto dice voacé, señor soldado.
          Y el que dijere lo contrario, miente.»
          Y luego, incontinente,
          caló el chapeo, requirió la espada,
          miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.

          QUÈ T’HA PAREGUT, MORRUT?

          Au!
          A passar-ho bé!

          Com sempre:
          SALVA (Un amic)

          Responder
          • Vicent Benavent

            Amb humiltat i valentía,el discipul li contestà:
            ¿E si és veritat lo que diu aquest filòsof?.E totes aquestes coses, senyor, no pense vostra senyoria sien fetes per encantament ni per art de nigromància, sinó artificialment,veus ací amor e dolor e donen-ho, per amor de Déu, en reverència ,tirant ab la mà pres lo fermall e besà’l.
            ¿No seria bo, puix l’Emperador està a la finestra e totes les dames són eixides per mirar-nos, que cavalcàssem los cavalls encubertats ab los bacinets al cap, puix tenim pennatxos grans e bells? e, per la gran calor que feïa, perquè havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa. Per força o per grat, ell passarà a vós, aprés vos farà tres figues e les vos posarà en la barba. Aprés vos dirà: » Na mala dona, ni grat ni gràcies, ara que n’he hagut lo que desijava, estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, e la Princessa la pregà que es banyàs ab ella Certament – dix l’Emperadriu -, sí poden fer, per ço com t’est enamorat de ta mare e has mostrada la tua valentia.» E, pensant en si, tingué dubte que los espills no li representassen fals lo que havia vist, e trencà los espills mirant dins si havia alguna cosa maliciosa que fos feta per art de nigromància, e no trobà res del que pensava.
            Senyor, io no crec que natura pogués formar un cors mortal ab més perfecció, car pintor no poguera pintar un cors més bell del que io he vist. E aquest Rei era son germà, coneixent-lo molt bé en les armes, e sobre lo bacinet que portava una gran bogia tota d’or, ab moltes pedres precioses que tenia entorn.
            Estant en aquestes raons, entrà per la tenda lo senyor d’Agramunt tot torbat, ab l’espasa nua en la mà, sabent com Tirant s’era esmortit en los braços de la donzella.
            E per a vós, Tirant, conquistar lo món és xica paraula. Per lo gran efecte de vostres obres, lo Gran Turc tremola e lo Soldà temoreja que Tirant encara sia sobre la terra. E, per tornes, vos volem dar nostra filla Carmesina per muller, si vostra virtut la volrà, car nós som ja en tal edat posat que no som per a regir ni menys defendre l’Imperi .
            En les flames d’or se cremaven tals lletres: C.C.C., i en les flames de foc se cremaven aquestes: T.T.T., significant per açò que l’or del seu amor cremant s’apurava en les flames de Carmesina.»
            Espere de tot cor, haver estat a l’altura pel respecte que li tinc » Senyor «.
            Salutacions clamoroses!!

          • Rodolfo

            Recordons Salva, Me has deixat «esgroguit». En l’darrer-a entrada a QD. per a caba-ho d’ adobar vaig finalitzar a l’ matiná, avui començe prompte doncs no vullg que em-passe l’mateix. De veritat es que tan tú com Vicent en la seua contestació sou uns clàssics.
            Jo només vullg afegir ho-diu en l’ VI Capitol d’ «Don Quijote» el capellá cuant fá l’ cremada de tots els llibres que embogi-ren a Don Quijote i Tirant lo Blanc queda salvat: «Válame Dios, dijo el cura, dando una gran voz, que aquí esté Tirante el Blanco! Dàmelo acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está Don Quirieleysón de Montalbán y el caballero… (sic) con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano y las agudezas de la doncella Placerdemivida con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz enamorada de Hipólito, su escudero.Digoos en verdad, señor compadre, que por su estilo, es el mejor libro del mundo….. ….. Levadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho».
            No es menester afigir-li res més. Rodolfo Canet

  5. SALVA

    Podem llevar el SENYOR, no us sona ranci?

    Adés he ficat, crec, la pota perquè on diu: «…ix de manera natural, sense adonar-me» hauria de dir «…ix de manera natural, sense adonar-me’n».

    Responder

Deixa les teues opinions...

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

CERCA I TRIA

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

MARXA al CRIST de Juan E. Benavent

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ELS MÉS VISITATS