Seleccionar página

jubilats

jubilats

 

JUBILATS
El personal creu que els homes d’edat avançada ja no parlen de dones quan estan reunits de xarreta. Cras error! Sí, la dona continua sent el tema principal, no debades Adam li demanà a Déu que no volia estar a soles al Paradís Terrenal i Ell, com pare consentidor, li feu el regal d’una femella de la mateixa espècie que el solitari demandant. No sabia Adam el regal que li havien fet, no en volia un? Doncs ahí el tenia. «Ja t’apanyaràs!» diuen que li refilà l’àngel encarregat de l’agència de transports celestial.

Li va llevar l’embolcall al paquet amb delicadesa i una mica de por també, tot hi ha que dir-ho perquè, i si aquell ésser d’un bot es tirava damunt i li fotia un mos? Altres animals ho havien fet només acostar-se una mica i sense arribar a tocar-los a penes, tot i que les seues intencions podíem qualificar-les de bones, perquè és que ell no sabia de pecats ni coses semblants, el Paradís era el seu regne i podia gaudir-ne de tot el que tenia a l’abast, almenys així li ho varen dir.

En veure allò que tenia al davant es posà mes content que Querineldo o Gerineldo —el que més sap del nom és rbenavent— i s’acostà a la xica sense saber que dir-li ni que fer, era la primera vegada i tots sabem que la cosa no és tan fàcil com ens ho conten els amics i clar, com encara no hi havia amics l’home no sabia per on començar. I sí, sí, la sorpresa fou «de padre y muy señor mío» —Adam coneixia qualsevol llengua, la torre de Babel no s’havia construït encara—, l’ésser tan estrany i diferent alhora, començà a arrimar-se-li fent uns moviments que el pobre xic, en veure’ls, començà la sang a bullir amb força per dins del cos que semblava que volia eixir-se’n descontrolada…, i aquella femella  cada vegada més propet. No continue, el que feren després no ho conta la Bíblia amb detall, però que cadascú s’ho imagine.

 Després de donar-se una bona sesta com mai l’havia tingut —era el més normal, no?—, la xica del regal, que a cau d’orella creia ell que li havia dit que el seu nom era Eva, ja no estava. Menut esglai s’endugué. Però no, venia pel camí amb un pomellet de flors i amb un somriure que Adam pensà: «ja estem, una altra vegada, què bé!»

 —Adam, aquesta cova la tens feta un desastre, tots els homes sou igual. Au, agarra un poal, ves-te’n al riu i porta’m aigua, després inventa una granera, construeix una taula i quatre cadires per si de cas tenim alguna visita, n’hi haurà que posar alguna cosa a eixos forats de la casa, —així l’anomenarem d’ara endavant—, perquè no vull que entren mosques. Ah! Tens que fer una porta i ficar-la a l’entrada, no veges tu  si passa algú i em veu sense arreglar. I ara que dic d’arreglar: no has oït parlar mai dels espills? Bé, ves-te’n busca’n un i me’l dus i el ficarem a l’habitació —eixe racó ple de runa on has dormit fins ara— perquè vull estar bella per si ta mare o les teues germanes venen a fer-nos una visita. Què dirien si em trobaren amb grenyes? Que no Adam, açò té que canviar. Hauràs d’anar pensant quan i on tenim que casar-nos, a qui hem de convidar, quants en serem per buscar un restaurant que no siga molt car però que donen bé de menjar. També m’agradaria uns musics que anaren tocant mentre fan la cerimònia i després al dinar o sopar, encara no ho sé, perquè depenent de la data, si és estiu o primavera…, jo ho decidiré. Ara agarres el saquet i portes dos pans del forn, després arreplegues bledes, fesols i naps i et faré una arròs que com eixe no te l’haurà fet mai ta mare, com si estiguera veient-ho. Abans de tornar passes pel riu i em dus dos samarucs, tria’ls ben grandets i de carn…, no, en tenim encara de l’altre dia, però una altra vegada que vages de casera que el mamut no siga tan gran que després no te’l menges i es fa pudent i la casa ol que no es pot estar, no sé com podies viure abans de que vinguera jo, no ho sé! Home tenies que ser!

Temps després en tornar el Nostre Senyor de donar la volta pel món per veure d’arrodonir la seua obra i rectificar aquelles coses que no funcionaven, va passar per casa dels Adam.
—Què, xaval, com va el regal que et vaig fer?

—Bé Senyor. Més faena, però càrrega a gust no pesa, ja ho diuen.

—Com funciona? És obedient? No et deixes sotmetre als seus capritxos, que en tenen molts i  són massa dominants. Perquè tu eres el rei de la Creació, això que no se t’oblide mai. I amb allò que tens més faena no t’apures que en quatre dies et jubiles i veuràs.

—Què veuré, Senyor?

—Fes-me cas a mi i no repliques, no em deies que estaves tan a soles? Multiplica’t i intenta-ho més si cal, que pel que veig de descendència res de res, eh?

—Sí Senyor, jo intente fer-te cas com tu en vares manar, sempre estic disposat i amb ganes, però és que…, una cosa més si tens l’amabilitat de permetre’m fer-te aquesta pregunta: per què sovint em diu que té mal de cap?

—Ja et vaig dir que és de mala educació criticar un regal. Au!

I se’n va anar a corre cuita desapareixent entre uns núvols.

 —Adam! Mira quina pometa més bona! D’eixa pomera no me n’havies dut mai cap, seràs morral?
—Xica Eva, deixa-la on estava i no ens fiques en un embolic que tu no saps de la missa…

—Que no sé què? No voldràs que la torne a ficar a la pomera? A més: estic prenyada i tinc un antull!
Mentre esmorzàvem un grup de jubilats al bar on ens reunim una vegada al mes, un que acaba de deixar l’empresa fa uns dos mesos ens ha dit:

—Escolteu, algú sap què tinc que fer per tornar-me’n al treball? Allí almenys era jo el jefe!

El altres no li han fet ni cas i un més veterà amb açò del jubileu li ha contestat:

—¿No querías ser libre y hacer lo que te diera la gana? Pues ten paciencia que ya te irás acostumbrando.

 En tornar a casa la meua dona ma preguntat com sempre:

—¿Cómo ha ido la cosa? ¿De qué habéis hablado hoy?

—Lo habitual, de nada importante.

—De mujeres, como si lo viera. ¿Es que los hombres no tenéis de otra cosa que hablar? Con la edad cada día que pasa os hacéis unos viejos más verdes.

—¡Lo que tú digas cariño!

SALVA

The following two tabs change content below.
Pepe
  • Facebook
  • Facebook

Pepe

El professor Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quasl observa des de perspectives crítiques-constructives.
Pepe
  • Facebook
  • Facebook

Latest posts by Pepe (see all)

3 Comentarios

  1. Vicent Benavent

    Un text meravellós,Salva, m’he quedat bocabadat en veure la gran facilitat d’escriptura que tens,no vull ficar la «pota» no siga cosa que… em sabría molt de mal que és confundirem en els intrcanvis dels regals. Vaga per davant la meua més sincera felicitació per el plaer que m’ha produït el llegir aquest comentari,no sé si la dona dirà el mateix però…una rialla què carall!
    Salutacions per molt de temps.

    Responder
  2. Rodolfo

    Salva, niá qui té un genit esguitós, doncs el teu és talent pur, ple de sabiduría, humor i intel-ligència. Llegin-vos amb Vicent i tu, sen estudi ni poliment algú de l’llengua valenciana per la meu part, poc o poquet faig l’ meu aprenentatge allargant més el braç que la mànega. Salutacions per molt de temps, com me-ha enseñat Vicent, Rodolfo Canet

    Responder
  3. Maria Benavent Benavent

    El sentit de l´humor és tan necessari per a sobreviure… a més, és el millor antídot contra la ximpleria i el pas del temps. Jove és tota persona que arriba al crepuscle de la seua vida amb dignitat i amb un somriure sincer i satisfet. Enhorabona per aquest magnífic regal, senyor Salva.

    Si em permet, m´agradaria compartir amb vosté i amb els lectors de QD un poema dedicat a un company que es jubilà fa poc. La natura per a ell és un eix fonamental, i així vaig intentar reflectir-ho als meus versos.

    CREUANT CAMINS

    A cops d´ innocència, vaig creuant camins,
    la senda es fa llarga, sinuosa, hostil…
    l´alè ofega el meu pas, engolint-me l´ànima,
    de sobte m´ature, i torna la calma.

    A cops d´honestitat, vaig bevent la vida,
    rierols, llacunes, i una mà amiga
    em parlen de tu, tendresa estimada,
    acarona´m sempre, benvolguda fada.

    A cops de voluntat, veig créixer els arbres,
    paciència infinita, oxigen de l´aire,
    pulmons que bateguen els cors de la terra,
    ales de la vida, aroma de serra.

    A cops d´il.lusions veig nàixer el sol,
    llum encisadora que escalfa la por,
    que balla al bell ritme de la lluna plena,
    somniadora eterna d´una mar serena.

    I ara que camine lliure i somrient,
    que els meus ulls em mostren un sol imponent,
    retrobe de nou la pura innocència,
    la tendra il.lusió, la sàvia paciència,
    l´honesta raó que impulsa el meu seny,
    coratge i estima, amics vertaders,
    tresors que en ma vida canviaré per res.

    Vaig creuant camins , mantenint la flama
    d´un jove que mostra el cor per façana.

    Salutacions

    Responder

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics