Seleccionar página

ma mare i els refranys

ma mare i els refranys

 
Ma mare tenia costum de ficar un refrany sovint mentre parlava, d’eixa manera creia reforçar allò que deia, crec que al inconscient col·lectiu està assumit que valen tant les sentencies dels refranys com tot allò que puga dir-ne un llibre sencer. 
Hi ha un que em va repetir sense parar quan jo estava passant l’edat on deixes de ser un monyicot i comences a ser un jove: «al buen callado le llaman sabio, pero no es de sabios el callar cuando les toca el hablar»; era molt «callat» com ella em deia, no parlava amb la gent, a tothom li tenia vergonya; com pensava que «qui molt parla molt erra i les manies no les curen els metges», tenia assumit que jo ja sempre seria així i no canviaria mai. Ella s’esforçava perquè no em conformara, que em rebel·lara, que no acceptara els esdeveniments perquè sí. Però jo callava, només em feia falta que anara espentant-me en un moment on començava a aflorar amb força la mala hòstia de la família Alberola. (Com a mostra del nostre tarannà teniu allò que us vaig contar de «El Francés i la vaca» a la revista de Bous d’enguany) 
 
Tots sabeu que «cadascú conta la fira segons li va» i així seria com ella ho pensava perquè també em deia: «tu eres bueno en plasa y malo en casa», pel que es veu el mal geni el comencí a practicar en casa.
Ara volguera que, com «qui té llengua a Roma va» i «la ignorància es molt atrevida», escoltàreu un altre col·loqui més entre ma mare i jo —n’he escrit un bon grapat, però són massa extens i personals per publicar-los—, d’aquesta manera veureu alguns dels refranys que li agradava repetir i en ficava, crec que de manera justa, dins de qualsevol conversa que pogueres tindre amb ella.
Com «tota pedra fa paret» i «quan més sucre més dolç» ací en teniu uns quants dins d’aquest boig col·loqui que tinguérem quan volgué aconsellar-me per afrontar la meua eixida al món:
 
—Salvadorín, «El que no llora no mama», te ho diu la mare «perquè més val tindre que desitjar», per això deus contestar a tot lo món. «Qui no s’arrisca no pisca» i tu eres covard, ara bé…, jo no crec…
—Mare, «qui te el cul llogat no caga quan vol».
—«D’on no n’hi ha, no es pot traure», a vegades, «és pitjor el remei que la infermetat», deixa’m que jo parle i «no et deixes sendes velles per les novelles», escolta als vells…, és que la paraula darrera sempre te que ser la teua?
—Mare, «més val un poc que un no-res», jo crec que sé què em faig.
—«Cap geperut es veu la gepa», i tu eres un queferós.
—Ho he dit perquè com «qui poc sap prompte ho resa» i jo sé poc de la vida…
—Ho resa has dit?  No ho diràs per mi, «hi ha més dies que llonganisses» per a parlar de les recomanacions que vull fer-te abans que te’n vages de casa. Ausades Senyor! «El qui amb monyicots es gita pixat s’alça».
—Val, sí, «no hi ha pitjor cego que aquell que no vol vore».
—«Lo poc agrada però lo molt cansa», voldràs callar-te?
És que «el qui no sap és com el qui no veu».
—Tens tota la raó, «el que no vulgues per a tu no ho vulgues per a ningú», i jo estic forçant-te i potser que tingues hui una altra feina que fer més important que parlar amb ta mare.
—Mare, «quant menos bultos, més claror», siga clara amb mi, «es comença per poc i s’acaba per molt» i no m’agradaria que ens disgustàrem.
—«Al qui es burla el dimoni li furga».
—Jo no em burle de vostè perquè com se sol dir: «tantes burlades tantes furgades».
—Et callaràs ja d’una?
—Sí, encara que «no es pot dir oliva, mentre no estiga baix la biga». No cante victòria, vostè m’ha dit que he de contestar a tot lo món.
—Ton pare diu que sóc xerradora però…, «uns tenen la fama i altres carden la llana».
—«Qui no vullga pols que no vaja a l’era» i vostè m’ha provocat, no vol donar-me alguns consells?
—«No et rigues del meu dol que quan el meu siga vell el teu serà nou».
—Eu! «Si en vols més para el cabàs», de què estic rient-me? Ja n’hi ha prou!
—Sí, bonico, «el voler-se es fer-se», «has de donar-li temps al temps», perquè «cada ú sap en sa casa on es penja el cresol» i a ma casa no sols som ton pare i jo. A ell sé com no «ficar-me en camisa d’onze vares ni en carrer que no trau cap» quan parlem, però amb tu…
—El pare es bona persona i «on va la corda, va el poal».
—«La confiança perd l’home» i em done compte que «amb el temps tot se sap».
—Però no s’apure «Déu dona el mal i el remei».
—Si no m’apure, la mare vol contar-t’ho, «val més fer les coses que manar-les». Deus tindre en compte alguna cosa. I calla’t ja redell!
Atén-me:
 
·        «A la vora del riu no faces niu, que vindrà la riuà i se t’emportarà». Si tens que viure en algun lloc, que no estiga prop d’un riu, a la mare li fan por les riuades.
·        Els diners van on n’hi han, per tant: arrimat a gent que en tinga prou.
·        «Els deutes oblidats, ni agraïts ni pagats». «No deixes mai diners a ningú que després tingues que descarar-te perquè tels tornen». Ja saps lo del trage de ton tio.
·        A la gent no li agrada gens «qui no té un gallet ni per fer cantar a un cego». Procura fugir d’eixes persones que et fotran.
·        Tens que estalviar tots els mesos encara que siguen unes poques pessetes  perquè: «moltes candeletes fan un ciri pasqual».
·        «No despulles mai un sant per vestir-ne un altre» que a la llarga ho pagaràs, la gent és molt rancorosa i n’oblida mai.
·        Tin mesura amb les coses que faç, no et passes i fes lo just perquè «dia de molt, vespra de poc».
·        No li dones mai confiança a la gent perquè en quan t’encantes un poc es prenen unes ínfules que després no manaràs ni de les teues coses, no et deixaran fer res: «forasters vindran que de casa ens trauran».
·        Si tens un problema ves-te’n directament al cap i tin valor, «mort el gos, morta la ràbia».
·        Has de tindre picardia i estar espavilat, si no, en faràs poc en este món, treballaràs més del que et toca, recorda que «tin bona fama i gitat a dormir», voràs com t’eixirà tot redó, no has vist a ton tio Enrique.
 
—Dona, tampoc es pot dir que haja sigut un home amb una carrera molt brillant en esta vida.
—Que no dius? Si no en va fer mai un brot i ha viscut millor que un senyoret, et pareix poc?
—En sap més de refranys?
—Un cabàs, però ja n’hi prou, la mare es cansa de tant de parlar. Ara vaig a vore una novel·la que fan en la televisió i que està molt interessant, vols vore-la amb mi?
—No, no, deixe-m’ho per un altre dia, que la xica ja haurà arribat a casa i vull veure com li ha anat l’examen.
—Que estudie, que estudie ara que és jove, que no té altra faena que fer, que «el que de joven no trabaja de viejo duerme en la paja».
 
De segur que en acabar de llegir-ho em direu que la conversa és irreal, que no se’n poden dir tants en tan poc de temps i que la gent normal no parla aixina. «És tan cert com que Déu està il·luminant-nos ara», però tenia moltes ganes de escriure-ho per fer-li este xicotet homenatge, perquè una mare és una mare…, i ma mare era molta mare!
 
Gràcies Maria!

The following two tabs change content below.
Pepe
  • Facebook
  • Facebook

Pepe

El professor Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quasl observa des de perspectives crítiques-constructives.
Pepe
  • Facebook
  • Facebook

Latest posts by Pepe (see all)

19 Comentarios

  1. Joan Caballero

    Entrañable homenaje a tu querida madre. Enhorabuena!!!!!!!!

  2. Joan Benavent i Gomar

    Això és saviesa i no les tonteries que ensenyen a la universitat

    • Joanjo Oltra Cuquerella

      Deuries mostrar una mica de respecte als professionals de l’ensenyament que treballen a la universitat. Em fa llastima llegir comentaris com aquests, ja que considere que la saviesa popular que contenen els refranys no s’ha de perdre, però no crec que puga substituïr una carrera universitària, ni molt menys que el que ensenyen a la universitat siguen tonteries.
      Una mica de respecte.

      • Benavent

        A mi també em va copsar la frase, d’això se’n diu desvestir uns sant per vestir-ne un altre, però per a mi únicament és producte del directe i de l’émfasi posat en qualificar el treball i el valor de la saviesa popular, tan pròxima, però si el Joan podria pels seus coneiximents ensenyar o investigar a la universitat, i en allò que s’hi proposara. El saber popular i l’universitari o científic no necessàriament han de ser antagònics a més que també s’estudia i treballa a la facultat, què de llibres no s’hauran publicat sobre fraseologia, paremiologies, per posar algun exemple.

        L’enunciat així dit pel Joan, i en la seua segona part, queda fort, brusc, però no crec que fóra eixe el seu missatge a no ser que em contradiga, aleshores ho consideraria com a mínim opinable.

        Salutacions corals

        benavent

        P.S. Felicitacions als Miquels, i a Miquel concretament, encara que no som bons alumnes seguim els seus consells per a l’horteta.

        • Rosa Mahiques

          Doncs sí, moltes felicitacions als Miquels, Rafels i Gabriels.

      • Joan Benavent i Gomar

        Juanjo, Juanjo, que hi ha qui ha estat cuiner abans que frare….
        no t’ofenguis d’una lloança a la saviesa dels indis…
        Salut i anarquia

        • Joan Benavent i Gomar

          Teniu tota la raó, ¿que seria de mi sense lesss universitats?. Disculpeu la passió per la cultura dels indis.

        • Joanjo Oltra Cuquerella

          Ja supose que la teua intenció no era menysprear ningú, però pense que cal ser una mica acurat a l’hora d’escriure, ja que els malentesos estan a l’ordre del dia.

          • Joanjo Oltra Cuquerella

            Veus? és el que te el d’allò d’escriure per aci, que moltes vegades no saps amb qui parles ni a qui comentes. De saber a qui li responia, ja hagués sabut d’avantmà amb quin tò anava el comentari. Per això, reconec la clavada de pota i et demane disculpes.

          • Joan Benavent i Gomar

            No tens perquè demanar-les. Per descomptat acceptades. De vegades m’agrada introduir la polèmica per comprovar el nivell dialèctic dels interlocutors. Tot i no ser un dels meus forts …. jajajaja.

          • Benavent

            No crec que hages deixat cap pota no, que ens ha donat un espant de mort, a més que un catedràtic, com qualque altre, pot dir tonteries. Recorde al respecte que existeixen, no sé si encara, uns premis dits els “anti-Nobel,” un guardó d’aquells li l’atorgaren a un investigador que estudià o calculà les probabilitats de que quan et cau un llesca de pa arrebossada de mantega sempre acabe besant el terra la part untada. Ja veus. Igual darrere d’aquella xanxa de premi hi havia un estudi important, no sé.

            I encara, que si no bades boca igual ens quedem amb l’esglai.

            Salutacions corals als joans

            benaventbenaventr

  3. Rosa Mahiques

    Caram! En tant que m’agraden a mi els refranys… Jo havera sigut molt feliç escoltant a ta mare.

  4. SALVA

    Què voleu dir-ne?, perquè «m’he quedat com un ou quan sua»!
    És que jo, com sóc de poble!
    A més, vaig nàixer a la postguerra i «entonses» les coses estaven molt «atrasades», mira si estaven que «hasta» el carrer de la fotografia…

    • Benavent

      Sí però has «visgut» en la gran ciutat, que es lo poble més xiquet que podeu imaginar. Però a mi no em preguntes que de vegades no sé ni que vull dir jo, això sí, només la foto -del refranys ja n’han dit d’altres- ja val el seu pes «digital» en or, i ara val.

      Ah, i d’eixe brivall que passa del retratista, de la música i dels tocadors, no en sabràs res?

      Que esteu bons!

      benavent

  5. Frederic Oriola Velló

    No soc persona de bregues i baralles, és més, el bou solc veure’l sempre des del balcó més que des de la barrera, però ahir vesprada, un col•laborador notable de QD em parà pel carrer i em contà preocupat, com aquesta col•laboració s’havia desbarrat una mica.

    Alguns dels comentaris la veritat és que m’han fet reflexionar, sobre un tema que m’agrada, i que no és altre que el de la distinció que molta gent practica entre cultura dels savis i cultura popular. Pense, que un dels grans problemes que te el nostre País Valencià, és que en els anys ‘70 i ’80 gran part del Nacionalisme i del Progressisme Cultural giraren l’esquena a la cultura popular. No sé si per influx del Fusterianisme Polític o per cert elitisme cultural, però aquest fet tingué conseqüències catastròfiques, puix tot aquest món de fallers, miracles vicentins, sainets, literatura d’espardenya,Lo Rat Penat, etcètera, caigué sota l’aixopluc del pseudovalencianisme més reaccionari i coent, subvencionat pels partits centralistes i espanyolistes, donant lloc al Blaverisme, al secesionisme social i lingüístic que encara ara sofrim els valencians.

    Pense que lo popular, i dintre d’ell, el saber paremiològic que feia mostrava la mare de l’autor és força interessant i deu salvaguardar-se. També que els universitaris no hem de perdre el lloc de qui som i d’on venim, assumint la veu del poble, perquè al remat sols som poble, com deia Estellés.

    I finalment, demane que la gent escriga sense por en la nostra llengua, malgrat faça faltes d’ortografia, de sintaxi o d’expressió, que l’empre sense problemes ja li diga catalana, valenciana, llemosina o quatretondina, que la reivindiquen en positiu, com feien els fills de la morta viva.

    • Benavent

      I dic jo, senyor Oriola, que en aquesta ma estesa, convergent i sumadora, també pot cabre que algú desbarre una una mica, sempre en positiu, és clar.

      Complagut del seu escrit, tot i la xicoteta desil.lusió de comprovar que no sóc aqueix col.laborador senyer de QD. Altrament m’alegre de tenir noves de vosté. Què n’esteu per les Barcelones?

      Hala, ja ho tinc bé.

      bnavnt

    • David Mahiques

      Molt ben dit, amic Fede.

      Una abraçada. Adeu

  6. Maria Benavent Benavent

    S´ha preguntat vosté, senyor Salva, què estarà pensant la seua estimada mare allà on el somriure és sempre etern i les llàgrimes es dilueixen enmig dels estels ? De segur que n´estarà ben divertida, veient que el seu fill ha armat la de Déu és Cristo, trencant la tranquil.litat internauta del benvolgut poble de Quatretonda (espere que algú li haja explicat què és allò d´internet…). A més, pense que estarà feliç i emocionada comprovant que ara, gràcies al seu hereu, els seus consells i el seu record segueixen vius en la memòria de tots nosaltres.

    Potser la senyora Maria s´ha quedat amb les ganes d´ oferir-nos quatre perles de saviesa, embolicades de veritat de la bona, d´eixa veritat arrelada a la terra i amerada de sentiment, també del bo. Potser li agradaria que escoltarem el que segueix:

    Fill sense dolor, mare sense amorl
    Casa sense mare, riu sense mar
    Tingues amor de pare o mare, que tot el demés és aire
    Qui té mare, té consol

    Gràcies, senyor Salva, per despullar la seua ànima i compartir els seus sentiments

    • SALVA

      Maria,
      les gràcies te les tinc que donar jo, les teues paraules sempre són com un bàlsam.
      De segur que l’altra Maria Benavent Benavent, ma mare, n’està «sabedora» ja, no ho dubtes, perquè allà a les estreles tenen el millor missatger: el déu Hermes. Sé que ell s’encarregarà de transmetre-li el que has escrit.

      SALVA

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics