Seleccionar página

una de llops

Aquell dia se’ns havia fet prou tard, l’animal que estirava del carro era molt vell, se li notava el cansament acumulat durant tants anys d’anar i vindre fent el mateix camí del poble a la finca i de la finca al poble. Està situada esta uns dotze quilòmetres des de Quatretonda, molt prop de la carretera comarcal que du a Xàtiva. Al voltant de la casa unes vinyes i arran d’allí un xicotet bosc de pins que aplegava fins la talaia, més enllà no vaig voler saber mai que n’hi havia.
Vaig percebre cert nerviosisme en el meu iaio, mirava amb insistència al cavall i este, sense que se li esperonara una mica, anava cada vegada més ràpid. En passar per davant de la «casilla» dels peons caminers, el meu iaio es va girar cap a mi i em va dir: «Ací van trobar les despulles mortals del capatàs que teníem a casa quan jo era xicotet com tu. Una nit el van devorar els llops, anava entregar uns documents a l’oficina de Recaptació d’Impostos de Xàtiva, només van trobar les seues sabates, la muntura del cavall i una «faca» que portava sempre damunt».
Les seues paraules no em tranquil·litzaren gens, més si cal van aconseguir que començara a tindre l’ai al cor. Alguna cosa estava passant! Les primeres ombres de la nit van aparèixer per llevant… I la casa encara estava lluny.
Veia moure’s uns matolls pel costat dret del camí, em va paréixer que dos ulls ens miraven. Moments després ja no n’eren dos, n’eren dos-cents.
El cavall començava trotar i el meu iaio l’esperonava cada vegada més.
Un udol va trencar el silenci de la nit, la foscor començava a caure ràpida sobre nosaltres; al primer udol en van seguir altres, no n’hi havia cap dubte: eren llops!
Hui, eixe pensament, encara m’aborrona!
Estaven els llops a dos passes del carro, els nostres colps i crits els feien allunyar-se un poc, però immediatament tornaven acostar-se; un va mossegar la corda que penjava de la sorra, no li degué agradar el seu sabor perquè la soltà de seguida.
Quan ens vam desviar del camí principal i ens vam dirigir cap a la casa, vaig veure eixir del bosc a la meua iaia, venia

d’arreplegar mel dels rucs que hi en teníem. Es va llevar la capa que duia, «reballà» la  cistella a terra, se’n va anar corrent a obrir-nos l’estable. Fou entrar i tancar la porta de la quadra, la barrarem fortament i ens vam dirigir cap a la cuina. Aquelles feres es llançaren cap on havíem deixat el cavall, les sarpes dels llops esgarraven les portes i finestres de la planta baixa, emetien uns udols estremidors.
—La portella que dóna al pou està oberta!— va dir la meua iaia.
El iaio anà corrent, jo el vaig seguir, la por em tenallava, però vaig poder moure’m. Arribàrem en el moment que un dels llops tenia ja el cap dins, ens mirava amb uns ulls penetrants i grans, les dents eren llargues i esmolades. Un pànic mai sentit per mi m’envaïa fins al més profund del cos, estava esglaiat. Aquelles bèsties entrarien, ens menjarien allí mateix als tres, no en deixarien res… Ni els ossos! La mare que va, morir d’eixa manera!
Aparegué ella darrere de nosaltres, la meua iaia clar; mirà fixament al llop; aquest aguantà la mirada, no pogué més i la va apartar. Amb ràbia «acatxà» el cap, el tragué fora de la porta i, de sobte, se’n va anar corrent cap al bosc; els seus congèneres el seguiren com si estigueren bojos.
 
Ara, ja vell, torne allí tots els estius, ho pense una i mil vegades: no sé per què se n’anaren els llops d’eixa manera tan ràpida.
Allò que més lamente és que la meua néta no podrà tindre mai el record familiar que es va emportar penjant de la boca aquell «llop feroç»: la capa roja i la cistella per portar la mel que li havia regalar la meua rebesiaia a la meua besiaia i aquesta a la meua iaia. 
 
 
 
S’acosta Nadal i és una manera d’anar avançant amb aquest conte el desitjar-vos bones festes. El vaig escriure fa uns anys basant-me amb els relats que oïa de xicotet quan em deien que «en temps antic» els llops, per la nit, s’abaixaven al poble i intentaven entrar a les cases. Em contaven que una vegada de tantes van arrapar la finestra d’una «güeleta» que vivia al costat del forn de Cucala, i ho puntualitzaven: «és que volien menjar-se-la, Salvadorín!»
 
Això del capatàs sembla que és veritat; aquell home era un casporrut, perquè el meu besiaio, José Alberola Oltra, nascut al 1841 –el que va ser Alcalde i recaptador d’impostos–  li deia que no isquera cap a Xàtiva eixa nit; no el va obeir mai i va partir amb un cavall portant al damunt la recaptació de la contribució del mes. Potser foren els llops o que uns lladres  l’assaltaren, mon pare no ho sabé mai; allò que sí m’assegurava és que les seues despulles mortals estaven escampades pels voltants de la «casilla» dels peons caminers que hi havia al canvi de rasant de la Torreta. 
 
Feu bondat!
 
SALVA

The following two tabs change content below.
Pepe
  • Facebook
  • Twitter
  • Facebook
  • Twitter

Pepe

El professor Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quasl observa des de perspectives crítiques-constructives.
Pepe
  • Facebook
  • Twitter
  • Facebook
  • Twitter

Latest posts by Pepe (see all)

2 Comentarios

  1. Rosa Mahiques

    L’altre dia, anant a Xàtiva amb ma mare, em va comentar on estava aquesta casilla, cosa que jo ignorava perque no l’he coneguda. També em va comentar que a Llutxent n’hi havia una d’aquestes cases vora la carretera i que encara es conserva com a punt d’informació turístic.
    Em pregunte jo si se sap perqué han desaparegut algunes d’aquestes “casilles de peons caminers” i altres s’han consevat; és cosa de la “sensibilitat” de la qual parlavem en l’article de rbenavent que feia referència als taulellets de santets que estan en les façanes d’algunes cases?´Va ser per voluntat dels ajuntaments que les tenien als seus termes? O per decisió del ministeri competent d’aquella època? De tota manera…una llàstima que no es conservaren.

    Responder
  2. SALVA

    Aquesta «historieta» va ser escrita (en castellà) per publicar-la a la secció RELATOS TERROGRÍFICOS de la revista d’una Associació de Jubilats i potser que en llegir-la cregues que és un melodrama de teatret ambulant. Però la nostra intenció amb aquestos tipus de relats era provocar una mica aquells que es van acabant i desfent a poc a poc davant del televisor, que l’única cosa que els interessa són les excursions de l’IMSERSO, i que a l’hotel hi haja un bon menú! Més d’un em digué: «Alberola, tu cuento no me ha dado miedo. Además: no se entiende!»

    Rosa: possiblement no són solament els «associats» que s’encanten mirant la televisió els que es conformen i en tenen prou amb eixa realitat virtual que entra pels ulls, vivint vides alienes en colors, deixant-se manipular surant sobre eixe mar encalmat que ens dona estar asseguts al sofà de casa. Sembla que altres que tenen o han tingut «la manilla» a la mà prefereixen els efímers decorats «de cartó pedra» de la caixa bova al món real que hi ha fora, el que hem heretat del passat i que tenim l’obligació de mantindre perquè els nostres descendents puguen gaudir-ne.

    Amb tot sempre n’hi ha, malauradament, bastants de «llop feroç» que s’endu la capa i la cistella de la «uela».

    Incultura, estultícia o mala fe?

    Responder

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics