Select Page

a l´alba, meditacions de nadal

a l´alba, meditacions de nadal

                                          A l’alba comença a clarejar el dia i, en veure la llum del sol, l’ànima es carrega de força per començar un altre acte d’aquesta representació i, no saps com, el bord del cervell torna a fer-te creure que la vida continua, que eres immortal i que el món no va a acabar-se mai.

                                      Aquest és un moment amb el que estem creuant el llindar entre la nit i el matí, encara podríem seguir somniant, aferrar-nos a unes il·lusions que només es compleixen dins d’eixe espai…, però és ja tard!

                                Déu Nostre Senyor tampoc dorm? Sempre té l’ull obert sense parpellejar? Com pot estar en cadascun dels espectacles que muntem els humans? No pot ser. Ha de descansar alguna vegada. Aquesta és l’única explicació que en trobe perquè hui, i demà, i despús-demà, continue produint-se el mateix caos que ahir, i despús-ahir, i fa un any, i dos anys, i milers d’anys, sense que ningú li fique fre a tant de desgavell. No serà que el món va a soles i Déu s’ha oblidat de nosaltres?

                                  Tothom sap que la Terra està infestada de pecadors, d’innocents, de gent que ora, que l’implora i suplica sense no parar mai. És massa! Per això crec que, al remat, tenint tanta cosa junta no pot atendre’ns tots plegats com caldria.

                                   El matí acaba d’arribar, la llum ompli cadascun dels racons de l’escenari.

Comença l’espectacle!

SALVA

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

22 Comments

  1. Rosa Mahiques

    No hem d’oblidar que Déu és omnipotent i omnipresent. Ell pot amb tot i tots.
    Nosaltres som els que ens hauriem d’aturar i pensar on anem, qué volem, com ho volem… Anem tots molt de pressa, passem els dies fent el mateix…treball, casa, treball, compra, dormir, treball,casa. Així, tota la vida.Ja ho va dir San Agustí: “Haz lo posible que Dios hará lo restante”. Estem disposats a fer “el possible”?

    Responder
    • Salva

      Si eres creient, ateu, agnòstic o meninfot no has de perdre gens de temps llegint l’escrit que tens al davant, tanca aquesta entrada, ves-te’n on diu Portada i regira, busca temes, n’hi hauran d’altres tipus perquè a QD en trobaràs un fum i gaudiràs més que amb assumptes com aquestos que segurament ja els tens superats. Enhorabona!

      No paren, donen voltes pel meu cap; allà van i venen sense que puga ficar-hi ordre dins d’eixa barreja de dubtes i preguntes que de manera involuntària estan dansant amb un ritme més frenètic si cal perquè no sé si he de publicar-les o no, posat que no m’ha quedat clar si de les tandes anteriors, PREGUNTES (I) i (II), una bona part de respostes han sigut d’un tipus, podem dir-ne generalistes on s’ha evitat la resposta directa, és a dir: una per una a cadascuna de les qüestions que hi es plantejaven.
      Potser perquè eren filles meues un tant raquítiques, motivades pel queferós que duc hi dins o per l’abúlia on ens aboca la vellesa —o com diuen els sabuts:«la senectut»— i, ben segur estic que de substància en tenien poca; a més, no calia perdre el temps emetent una opinió perquè, si altra cosa no, fer-ho sempre compromet una mica, no així enviar «un ram de flors» que no és gens perillós, a l’inrevés: és elegant, denota delicadesa i no n’hi ha que calfar-se massa el cap.

      Amb tot i això m’adone perfectament que acabaré botant-li foc a la metxa d’una traca sorollosa o simplement encetaré un meló que hi ha que tirar al fem quan més prompte millor perquè el seu olor no és gens plaent. Ja ho veurem! Amb tot i això crec, i sé que vosaltres també, perquè ho he llegit en alguns dels escrits que s’han publicat, que tenim al nostre abast una pàgina on gaudim de llibertat d’expressió i que, a més, és una eina de comunicació que ens apropa una mica a tots els que compartim el goig d’estimar el poble de Quatretonda, m’acull a eixe pensar i de deveres a no cap altre, i us assegure que és el motiu pel qual vaig a continuar fent una altra tanda de preguntes amb un caire diferent.

      Sóc conscient que estic ficant-me en un parany de terres movedisses que potser lesionarà la sensibilitat de persones que ho tenen tan clar que en llegir les següents qüestions em titllen d’heretge, ateu…, o boig, perquè també n’hi hauran d’altres que els assumptes relacionats amb l’escatologia no és el seu problema, allà Roma amb Santiago!

      On vol anar este home? Es direu. Beateries només! Estan amb el seu dret de pensar-ho, encara que he de dir-los que algunes preguntes que hi fique són una part menuda de les que Sant Tomàs d’Aquino i altres Pares de l’Església, filòsofs i científics també se les han fet.

      La meua fou una infantesa a Quatretonda impregnada d’unes creences i practiques que veient-les des de l’atalaia dels anys que dus a l’esquena la boira que les envoltava va dissipant-se i t’adones que innocentment eixes maneres d’entendre la religió fregaven aleshores amb el món del paganisme heretat de Grècia i de Roma. L’Empresa que inicià Sant Pau amb un èxit espectacular —en portem dos mil anys ja!—, ha sabut transformar a la perfecció cadascuna de les festes i deïtats de l’Imperi i fer-les cristianes, de manera que podem ficar a quasi totes les advocacions actuals un nom d’aquells deus del Panteó romà i també de la Teogonia grega.

      De preguntes i dubtes en tinc un bon toll, amb tot n’hi ha una que és clau dins d’aquest revoltim d’interrogants:

      «Per a una ment racional tindre Fe està barallat amb la Raó?»

      El practicants del monoteisme Jueu, Cristià i de l’Islam no ho dubten: la Fe està més amunt de la Raó; no debades tots plegats adoren a una deïtat amb els noms de Jehovà, Déu o Alà sent, com sabem, el mateix Ésser Suprem, tot i que les maneres de donar-li culte són ben diferents.
      Tindrà algú l’atreviment de dir-nos que les seues ments no són racionals?

      La primera vegada que vaig ser conscient que els éssers volguts, i jo mateix, podíem morir, desaparèixer i no tornar més mai a veure’ls, comencí a adonar-me que aquest pensament que tenia era realment allò que em contaven els retors sobre el Pecat Original, el castic per menjar la poma de «l’arbre del SABER». Abans d’Eva i Adam sembla —segons ens diuen els llibres sagrats— que érem innocentment feliços, no sabíem que la vida s’acaba en morir i no tornes a despertar. Aleshores no teníem l’angoixa del «QUÈ», «PER QUÈ» i «PER A QUÈ».

      La zebra que tranqui-la beu aigua al riu sense por, està veient els cocodrils com van movent-se suaument i no és conscient que aquestos estan a l’aguait per llançar-se i capturar-ne una? Sembla que no, fugirà en veure’ls obrir la boca, però després tornarà hi i seguirà bevent. L’home no, l’home cavil•larà, sospesarà el perill abans d’acostar-se, s’angoixarà només en pensar-ho. Era necessari que fórem sabedors de tot açò? No érem més feliços abans del «SABER»?

      Albert Einstein creia que l’Univers és etern, que no té principi ni fi; diuen que la teoria del Big Bang no era del seu grat i ara, fa només uns anys, afirmen els savis que sí, que n’hi hagué un principi i per tal causa tindrà un final, doncs: on està l’Eternitat? Més encara: no comprenc que aquestos que diuen que abans de la gran explosió tota la matèria estava concentrada en un punt de la grandària d’un àtom, ens expliquen que amb eixa «cosa» començà tot? Bé, però la «cosa» existia i si existia ja havia començat a haver-ne abans del gran esclafit, si de cas seria eixida del que s’anomena Big Crunch? I no ens diuen l’altre dia els del CERN que els neutrins viatgen a més velocitat que la llum i amb aquesta nova teoria s’enfonsa la física del segle XX que semblava inamovible. I més encara, si és deveres com corren de ràpids eixos elements ens obrin un nou camí per poder donar-nos una volteta pel passat!
      Tot i que a mi aquestes entelèquies i elucubracions dels savis amb tant de coneixements i teories se me’n fugen de les mans com una anguila.

      I ara, després d’aquesta introducció tan simple comença el marejol:

      • Podem emparellar la fe de l’ateu amb la del creient perquè els dos estan iguals de segurs del NO n’hi ha Déu i del SÍ que n’hi ha?
      • Tot fou creat del no-res?
      • Hem de creure en el Creacionisme evolutiu?
      • L’evolució és teista?
      • Per què la destrucció i creació contínua al Cosmos sense importar-li ni poc ni molt que nosaltres estem ací?
      • Per què hi ha cudols —meteorits— que van bojos redolant per ahí fora i en un bufit poden fregir-nos i convertir la Terra en una sucursal de l’Infern? Sembla que estem més a soles que la una. Quina falta de respecte amb el rei de la Creació!
      • Per què el terratrèmol del Japó i la sequera i fam a Somàlia?
      • Sofriment d’infants arreu del món: per què i per a què?
      • Per què hi ha inspirats Llibres Sagrats amb dogmes intocables?
      • Per què cadascuna de les tres religions monoteistes s’arroguen l’única VERITAT revelada i són tan prohibitives i intolerants?
      • Per què hi ha una Divinitat venjadora que s’enutja sovint —ho diu la Bíblia— amb uns éssers dèbils i sense experiència? És que no veu que acabem d’arribar fa una estona, després de tretze mil milions d’anys que sembla que açò funciona i encara no hem tingut temps d’aprendre les passeres correctes per travessar com cal el riu tan cabalós que ens ha ficat al davant?
      • «Perdona a tu pueblo Señor, perdona a tu pueblo, perdónale Señor… No estés eternamente enojado, no estés eternamente enojado…, perdónale Señor». Per què eternament enutjat? No és bondat i misericòrdia infinita?
      • Si l’Ésser Suprem coneix el passat, el present i el futur, per què permet el naixement d’un pobre infeliç humà que ja se sap que es condemnarà?
      • Per què tenim que matar a éssers vius per nodrir-nos nosaltres? No tenen el mateix dret a existir que tu i que jo? A la fi un arbre, una planta o un animal: no és un cosí nostre segons ens conta la teoria de l’evolució?
      • El bon xic aquell de Palestina no deia: «ven tots els bens i vine-te’n amb mi», i una altra: «és més fàcil que un camell passe pel forat d’una agulla que un ric entre al Regne del Cel», i per què veiem ací i allà un fum dels seus representants que viuen millor que els Rothschild?
      • Per què els jesuïtes de l’escola on jo vaig estudiar no sentien cap tipus de preocupació si «apedregava» i es feien malbé les collites? Mon pare, i molts altres del poble, no tenien cap altra manera de subsistir que esperar que la del proper any fóra millor i això només passaria…, si Déu ho vol !
      • Per què un tros de fusta o de pedra artísticament modelada es venera amb fervorosa devoció i és sentida per cadascú dels devots com la més miraculosa d’arreu del món? Recialles paganes que romanen entre nosaltres sense adonar-nos gens que hi són?

      I no s’acaba ací, aquestes només són una mínima part, encara n’hi ha més i no són tan simples, però ara no li fa, deixem-ho per a un altre dia que estem preparant-nos per a rebre les festes de Nadal i Capdany. Si bé ja us he dit abans que és un revoltim rebordonit que no para de redolar-me pel cap. Tot i que em direu que el problema és meu i que a hores d’ara a la gent aquestes coses ja no li preocupen gens, ho tenen superat. Val!

      Ma uela Maiteresa la redonda em diria: «Mante, rei, no et claves en camisa d’onze vares ni en carrer que no trau cap…, que pots eixir escaldat!»

      Me’n vaig a oir una altra vegada la Marxa processional al Santocristolafé. No sé si era Antonio Salieri qui deia: «La música és la veu de Déu». Només en escoltar els primers compassos de la marxa se m’aborrona la pell, amb tot no trobe cap resposta, ni en eixa peça musical ni a les altres de Mozart, Beethoven, Wagner, Verdi…, potser que hi haja algun missatge divinal ocult a totes elles, però a mi em passa com als savis que estudien el llenguatge dels ibers, sembla que poden llegir-ho encara que no entenen ni saben què volien dir-nos.
      Serà que estic jubilat i tinc poca faena…, o que m’acoste a una edat…!

      Què és més difícil: nàixer o ressuscitar?
      Que el que mai ha sigut siga,
      o que el que ha sigut continue sent-ho?
      És més difícil arribar a ser que tornar a ser?
      El costum ens fa fàcil el primer,
      la falta de costum ens torna el segon impossible.

      BLAISE PASCAL.

      Responder
      • quatretondadigital

        Benvolgut Salva:

        Deia Raimon en una de les seues cançons : “això amic meu, tan sols ho sap el vent : escolta la resposta dins del vent”. En la senzillesa, En l´alba del cada dia. En el somriure dins la catàstrofe. En el silenci. En la bondat de l´ésser humà. En un poema que et posa la pell de gallina. El dia a dia. la solidaritat. En un abraç. Un bes. En l´esperança. En el perdó.En l´alegria de Teresa de Calcuta. En les benaurances. En els ideals i valors de la persona. Moltes vegades, deixar-te portar per la corrent de la mar, sense importar-te on et durà…Saber acceptar la vida i la mort. El plaer i el dolor. La llum i l´ombra. Un món perfecte … què seria : un paradís ? Això és factible ?

        Hi ha preguntes que no tenen resposta. Tot no pot tindre resposta racional en paràmetes humans. Està comprovat. Encara que tot fora una mentida…l´home neccessita creure en l´esperança encara que no hi haguera cap possibilitat. La vida sense l´esperança seria més cruel encara del que ara ho és. Una angúnia agra i ofegadora envaix el meu ser només al pensar que no tinc un Déu al qual dirigir-me, al qual invocar en moments, dies i hores. Preferisc ajuntar-me a abraçar les creences dels meus pares. …de la meua esperança particular la qual em permet mirar al món amb dignitat. Davant d´una justícia humana, pobra, moltes vegades desgavellada, preferisc la la de Déu. No la dels tribunals de la Rota, que a fi de comptes és com l´altra.
        Sóc creient. Però el teu escrit m´interessa i molt. i m´ensenya. I em fa pensar. I també em dona llum.

        Responder
      • joan benavent i gomar

        Bon dia Sr. Salva, ..

        Fent cas al primer paràgraf del seu comentari, ja no m’havia preocupat per llegir-lo. Ho he fet ara, i, com sempre, ha fet una exposició farcida de preguntes que conviden a la reflexió personal …

        Per a diversió de l’ésser humà, la física planteja sempre més preguntes de les que respon. Eixa pot ser la diferència fonamental amb les creences religioses, que donen més respostes de les necessàries, però pagant el preu del dogma, criminalitzant el procés de la raó.
        Jo sols comentaré aquesta vegada un poc de cosmologia estàndard.
        Si seguim la equació de Friedman, que desenvolupa la equació de la TGR d’Einstein (quina pena no poder inserir aquestes equacions tant boniques, simples i potents).
        Desenvolupant trobem que la densitat de energia és proporcional al Radi elevat a -3(1+w) essent w la constant independent del temps que fa que la pressió sigui expressada com p=w x densitat. Be desenvolupant es pot aplegar a que:
        La densitat de la radiació és proporcional al Radi elevat a -4.
        La densitat de matèria (bariònica i no bariònica) és proporcional a R elevat a -3.
        La densitat de la energia de buit és constant.
        Amb aquests valors podem afirmar que l’univers primerenc estava dominat per la radiació, l’adolescent per la matèria, i en absència d’energia de buit seguirà sent dominat per la matèria. (Ja sabem que hem entrat en l’era de la energia (prof. G. Smooth )).
        Així, si desenvolupem el factor de escala de l’univers en funció del temps R(t) seguint l’equació d’Einstein, les components No zero del tensor de Ricci per a la mètrica de Robertson Walker ens porten a poder escriure la equació de Friedmann com (k/(Hquadrat Rquadrat))=Omega-1.
        Essent Omega la proporció entre la densitat en un moment determinat front a la densitat crítica de l’univers, essent la densitat crítica de l’univers 3Hquadrat / 8 pi G
        Així si k=+1 aleshores Omega és major que 1 i estem en un univers TANCAT (geometria elìptica)
        Si k=0 aleshores Omega és 1 i estem en un univers PLA (geometria plana, la euclídea )
        Si k=-1 aleshores Omega és menor que 1 estem en un univers OBERT (geometria hiperbòlica)

        Si estem en un univers Obert, l’energia fosca guanya la guerra de totes les demes forces (gravitacionals electromagnètiques i nuclears fortes i febles) i s’expandeix ACELERADAMENT sense parar fins al seu final per gelor (Big Rip) .
        Si estem en un univers Pla, s’expandeix d’una forma desaccelerada, el destí semblant a l’univers Obert.
        Si l’univers es Tancat, al no haver suficient pressió de l’energia fosca, s’expandiria fins un punt d’equilibri, i després es comprimiria fins a tornar a l’estat del Big-Bang (Big Crunch)

        Ja saben que actualment estem en expansió accelerada per comprovació observacional de les dades del satèl·lit wmap. (Smooth)

        Aleshores si estem en un univers Obert, cal esperar la mort freda (Big Rip), no el Big Crunch.

        Per altra banda, els del CERN estan en una dinàmica que no m’agrada gens (i conec gent treballant allí). Estan competint entre ells mateix (equip de l’ATLAS, equip del CMS, etc), per trobar el Bosó de Higgs, pal Nobel. No saben compartir, quan mengen cadascú menja la seva ensalada i es paga el seu café (i el que dic és literal).
        Aquesta pressió en el treball els fa llançar proclames sense saber l’altre que fa, però tenint molta presa no sigui cosa que l’altre la diga abans. Així que al cap de poc de temps, van retirar el que van dir que els neutrins viatjaven més ràpid que la llum.
        Per altra banda, si que hi ha velocitats més altes que la llum que coneguem be:
        Radiació de Cherenkov: (llum blava de l’aigua que envolta el nucli en un reactor nuclear). La velocitat de la llum dins del medi es més lenta que la radiació de Cherenkov.
        GRB: Quan esclata una estrella en una supernova, es genera un esclat de raig gamma, en el moment de la deflagració i durant un temps, la velocitat de les particules expulsades i del calor supera la velocitat de la llum, que poc a poc va perdent-se i genera un front de ona molt potent. (seria com cremar-nos abans de vorer la llum).

        Bé anomena de savis a aquesta gent, jo no els anomenaria així, ja que tots els processos seguits per elaborar-les son estrictament raonables (i fins i tot alguns experimentables). Savi és el que te saviesa, la saviesa no deixa lloc a dubtes, i t’assegure que en física quasi tot son dubtes.
        Qui no te dubtes és el que creu… i hi ha qui diu que dubta de la seva fe… però no dubta de les seves creences…

        Per un altra banda, si, costa pensar que hi havia abans del principi, abans del big-bang. Doncs “No hi ha abans”, és dir el temps naix amb el Big-bang.
        Intentaré ser el més clar i gràfic (perdent si fa falta precisió), i sols amb text sense imatges ni equacions.
        “Imaginem-nos un llit elàstic, on boten els atletes. Imaginem que la superfície és l’entramat espai-temporal. Quan deixe una bola de ferro, li faig una deformació cap avall, i si mire els quadres de la tela al voltant d’aquesta massa veig que s’han fet quadres més grans que els que hi ha sense deformació.
        Imaginem en l’origen de l’univers una massa quasi infinita (molt gran, no infinita), concentrada en un punt. La deformació del llit elàstic faria que anara en perpendicular, creixent de tal forma que seria com la normal de la superfície elàstica (és a dir vertical), i seria impossible avançar en horitzontal. Així que el temps i l’espai estarien paralitzats (o més be no existirien). Si vegem que el temps era tangencial a la superfície del llit, i ho ha de seguir sent, en aquest punt, vegem que per ser tangencial a la superfície en el punt zero, és fa normal a la superfície del llit que nosaltres vegem horitzontalment”. Aquest símil és meu, i pot ser li falte rigor però és molt gràfic.

        Les demés qüestions que planteja s’en escapen del meu enteniment, no tinc prou coneixements per respondre…
        A més a més ja he fet una ficada de pota gran aquestes festes per falta de coneixements catòlics i no vull entrar en la creença. (conte de nadal)

        Salutacions cordials i bones festes (que no bon nadal cristià)…

        Joan Benavent

        Responder
        • Salva

          Senyor Benavent i Gomar:
          Respectuosament he de dir-li que d’eixa exposició que ens ha fet és pot dir que més aclaridora no pot ser, i si algú s’atreveix a negar-ho és que peca (perdó) d’envaniment i no té mires elevades, tot i que potser també que algun dels noms que hi relaciona estiga mal escrit, la qual cosa dubte, jo li diria al innocent descregut que ho tornara a llegir amb calma que, de segur, canviarà la percepció que puga haver tingut en només donar-li una ullada ràpida. És la ciència de l’estímul que sovint la gent ignora la que ens pot dur a eixe estat indolent on les dimensions es deformen degut a la força de tot allò que el sentit donat per els arguments inconstants del savi virtuós acaba per confondre al que vol introduir-se en les intricades dels amagatalls que tota composició humana acaba tenint i que alhora és difícil d’estimular amb elements aleatoris que una vegada ficats al cresol del físic tothom que ha pogut arribar on altres només ho han intentat no poden ni imaginar-se què és allò que l’estudi i la paciència dels mortals que es dediquen a eixa disciplina mai caurien en el forat negre, podem anomenar-lo així, de la faramalla d’aquell que, per sí o per no, no podria fer-se còmplice del desgavell que a l’inrevés acabaria fent-se si tolerarem els que mitjançant la qualitat de l’esperit que ens mou, un dia, no molt llunyà, tindrem els gust de gaudir-ne.

          Gràcies per contestar-me.
          Li desitje que passe unes bones festes i que l’any venint 2012 puga arrodonir més si cal la formula o equació —el nom ara no li fa— que ens acaba d’exposar.

          Tant de bo que les preguntes i les respostes ens vingueren donades «de fabrica» en nàixer. Hauria que estudiar-ho, el que em passa és que no sé on està eixa finestreta (ventanilla) on podem anar a presentar la proposta.

          Salutacions cordials.

          Responder
          • joan benavent i gomar

            Gràcies Sr. Salva…
            Aclariments de la Bibliografia, que si més no, no em preocupa gens ni mica. Per a mi, el contingut és el que val.
            On diga Friedman cal dir Alexander Friedmann
            On diga prof Smooth cal dir Prof. George F. Smoot. El seu premi nobel va ser de l’estudi del fons de microones amb el satèlit COBE de la NASA (2006). Jo també he investigat en València amb el Prof. Diego Saez Millán aquesta questió, però les dades les agafavem de wmap7 (un satèlit més nou), ara les agafen del Planck (Vaig tindre la oportunitat d’entrar en aquest projecte però evidentment no ho he fet). La formació de les Galaxies a partir de les irregularitats que observem del fons de microones va ser el Nobel de Smooth, al qual he tengut el plaer de escoltar en conferència privada i diverses converses al departament d’astrofísica de València.
            Per altra banda, el Nobel de Física del 2011 compartit per Saul Perlmutter, Brian Schmidt i Adam Riess, astrònoms que medint les longituds d’ona de les explosions de supernoves van confirmar l’estat d’expansió accelerada de l’univers.
            Per cert l’emisió de radiació d’aquest tipus de supernoves és sempre a la mateixa longitud d’ona, doncs, si observem un increment d’aquesta longitud accelerat (efecte Doppler o desplaçament cap al roig o Redshift) en les emisons d’aquestes explosions, sentem les evidències per pensar que l’univers s’expandeix de forma accelerada (els càlculs no son trivials).
            On diga TGR ha de dir Teoria General de la Relativitat (No cal confondrer-la amb la TRG Teoria de la relativitat i de la gravitació de AA Logunov, que prediu la NO existència de forats negres, però com que observacionalment ja tenim evidències de la seva existència doncs sent un desplegament fisico-matemàtic molt bonic i que convide a la seva lectura Ed. URSS Moscú 1998, no és fisicament acceptable )
            No soc de lletres ni d’història, i eixa és l’escusa per permetrem licències d’escriure malament els noms, i fets històrics, però el que SI que tinc MOLTA cura és amb el contingut i les equacions…

            Ara treballe més en inteligència artificial, i sembla que no, però quan no avances per un camí el que fas és retrocedir, i lo primer que oblides son les formes, després poc a poc el contingut… així que cal retornar passat un temps als camins que vas deixant oberts…

            Salut i anarquia per tothom… si tens el què i el per què que més dona quí i on .. aixó és xafarderisme

          • Salva

            Xe, estic content i satisfet! És que jo necessite poc per estar-ne.
            Veig que té un bon sentit de l’humor perquè ha sabut captar la ironia que hi ha al meu escrit anterior. M’ha contestat amb una manera sotil, suau i elegant alhora, la qual cosa m’indica que sap utilitzar-ho sense acudir al recurs fàcil de fer-ho amb l’acidesa i llenguatge corrosiu que sovint solen emprar aquells éssers mortals de caràcter dèbil, recelós i farcits d’una gran dosi d’amargura.

            Au, a passar-ho bé senyor Joan, que la processo és llarga i el ciri curt!

  2. Vicent Benavent

    O París!!!

    Responder
    • Rosa Mahiques

      No he ofés mai, crec, a qui no te FE. Això és una cosa que ni es compra ni es ven. Conec molta gent que amb la poca, gens o molta FE que té, viu feliçment , però també en conec que donarien mitja vida per tindre’n.
      De tota manera també puga ser que a la fi, ens quede solament la Normativa.

      Responder
  3. Salva

    Les creences religioses son patrimoni de l’ànima i eixe és un indret tan íntim que hem de tractar-lo sempre amb respecte. Almenys és allò que a mi m’ensenyaren i eixa ha sigut la norma que ha regit les meues actuacions en parlar d’aquest tema, per la qual cosa sentiria al més fons de mi que l’escrit que acabe de publicar haja donat peu a qualsevol tipus d’incomprensió i més encara incitar al menyspreu o la mofa d’allò que ací s’escriu i es comenta per qualsevol de nosaltres.

    La bonhomia i l’educació ens diuen que hi ha una ratlla que no l’hem de sobrepassar mai.

    Responder
    • Rosa Mahiques

      Salva, el teu escrit no ha ofés ningú.
      Qualsevol persona es pot fer les preguntes que has fet al teu escrit. Jo mateixa me les he fet i continue fent-me-les. El problema ve de gent que no és creient, però s’aprofita de les infraestructures que te l’esglesia per celebrar ,per exemple una boda ” a lo grande” ( les fotos ixen molt bé ) o un bateig, com a la presentació del nadó a la societat…Cadascú té les seues creences i trobe que no és lògic burlar-se i menys quan són els primers en dur els fills al bateig o a prendre la comunió.
      No parlem de l’Esglèsia i la seua jerarquia, d’això podem tindre opinions més o menys bones o dolentes, però jo crec que si no m’alçara cada dia creient que “alguna cosa” més ha d’haver no seria capaç d’intentar superar-me ; uns li diran l’energia que es tranforma, altres li direm Déu, altres li diran els neutrinos eixos que tant es parla ara ( i que jo no arribe a comprendre) però si tot s’acaba el dia que faltes… em quede en ma casa i no m’esforce en fer res, en deixar res, no intentaré ser millor… i a mi eixe plantejament em fa angoixa, angixa existencial i per això la meua ment ho rebuja.
      Conec el cas d’un matrimoni que van perdre una filla. La dona molt religiosa i l’home no tenia eixes creeences. A ella la veies conformada, deia que cada dia que passava li’n quedava un menys per tornar a vore la seua filla; ell va plantar un avet i deia que seria com la seua filla, escrivia cartes, poemes…però no tenia consol. Ell ens va ariibar a dir que donaria mitja vida per poder tenir FE.

      Responder
  4. Vicent Benavent

    Sembla interesant sempre la part filosòfica de la vida, es pot dir sr Salva que ho aconseguit,ací estem callfant-se la ” perola “… i perquè no?
    En prou ocasions s’ha dit ací que ( Doctores tiene la iglesia ) i és cert,encara que no siga el tema principal d’aquest article pense que te prou a vore a l’assumpte aquest del Déu.
    Crec que tots els éssers humans creiem en algo, es més,ens fa falta creure en algo,encara que siga a temps parcial,doncs unes vegdaes si,altres no tant,qui sap?. Tornem a la pregunta del milió, qui va ser primer ” l’ou o la gallina”? Sembla que la societat en sí,no sap al final que va ser primer, tampoc ens te que preocupar tant pense jo, de filòsofs s’han esforçat en fer-mos creure que existix un déu, com d’altres que diuen que no ves a saber. El que si és cert es que si hi ha algún déu està clar que també s’equivoca de vegades com tots nosaltres perquè sinó no és veurien les injusticies tant descafeinades que vegem tots els dies, i al remat què?… què pensem sobre aquest tema? doncs preguntes difícils de contestar per descomptat,cadascú va al que va i tot al final es plega en “política” si ja sé que em direu, ja estem aquest tio no sap altra cosa només que criticar als polítics… home i si no es així com s’expliquem que hi han que tenen fe i d’altres que no? al remat cadascú pensa en el que més l’interesa i per això vol creure en algo o no, fins i tot els bisbes i demés autoritats eclesiàstiques és pronuncien a diari en la seua peculiar forma de fer política o no és a així? La mateixa esglèsia ens ho dixa ben clar,una cosa és la religió de cadascú i altra cosa és la representació que es fa d’ella. Bo pense que filosofar de vegades també cansa i igual el que e dit son tot una série de bovades que novenen a cuento, i a mi que…
    Puc ser tant religiós i fraternal com revulsiu i ateo,al final el món no va a canviar per això, o a cas es penseu que si?

    Responder
  5. Salva

    Aquest assumpte crec que és dels que podem parlar-ne en vindre Nadal. D’ocasions com aquesta n’hi ha poques durant la resta de l’any, les persones intentem omplir-nos d’un sentiment «fraternal» que convida a la comprensió i a la germanor. De vegades em pregunte —sempre hi està al meu cervell inquisidor— si no ens deixem portar massa per l’esperit «comercial» amb la caterva de llums, color roig, arbres, musica i altres tècniques de màrqueting de les multinacionals dels «cacaus» i perdem de vista l’origen de la festa.

    Ja he dit que sóc respectuós amb les creences del personal; a més no puc, ni vull ser, un apòstol de cap idea perquè jo no les tinc clares i si intentara catequitzar seria com si un cego volguera ser guia del Museu del Prado. Tampoc m’agradaria amb aquestos interrogants fer dubtar o complicar-li l’existència al creient, ateu, agnòstic o meninfot, que de segur té conviccions ben arrelades. Lluny de mi està contorbar o destruir eixe estat de placidesa del qual en gaudeix.

    Des de menuts tenim a qui agarrar-nos quan ens trobem perduts, tenim por o ens vegem al davant d’un perill. Els braços amorosos sempre del pare, i especialment de la mare, estan hi per protegir-nos i amb els seu recer fer-nos creure que no va a passar-nos res. Però, ai mare!, en acabar-se eixe temps i avançar en anys ens adonem que els entrebancs, les injustícies, la lluita diària per subsistir, i altres situacions descontrolades que va ficant-nos el viure «a l’exterior» de la lloca, ja no hi ha pares que t’ho arreglen i, amic, desgraciadament et sents desemparat. Quasi sense ser-ne conscient vols tornar a tindre la protecció d’aquell que quan eres un monyicot sempre estava ahí esperant que corrent anares a ficar-te davall del seu capot protector. Nostre inconscient ens demana a crits que aquella figura siga substituïda per algú perquè si no, un fum d’humans tenim el risc d’acoquinar-nos i arrupir-nos en un racó.
    Quanta seguretat teníem! I quanta en perdem en créixer!

    Benvingut siga el Nadal i el seu esperit de concòrdia i fraternitat perquè amb aquests sentiments assossegats podem destinar una mica del nostre temps per fer un viatge introspectiu i esbrinar amb calma allò que regeix nostre pensament i reafirmar-lo, o si cal, modificar-lo.

    Tant si val si eres creient, ateu, agnòstic o meninfot!

    Que ho paseu bé i feu bondat!

    Responder
  6. Rodolfo

    Salva, el teu voler es que jo aprenga valencià, perqué per a respondre a totes les teues preguntes-respostes, ben filosófiques, ben teològiques, (faré una abstracció de moltes d’elles per a no entrar en lo dogmatic), necessite fer-ho en castellá; però no vull fer-ho perquè aço siga una ocasió de practicar el nostre idioma valencià, i ensenyar-me fixant-me molt com ho escrius vosaltres, para poquet a poquet, fer almenys “borumballes”.
    Des que l’home apareix en la terra, sempre a tingut creences i pràctiques relegioses del mónt antic i han estat relacionades amb el culte al sol i a la lluna.Practicament en totes les cultures de l’antiguitat, estos astres han sigut identificats amb la divinitat i la creació. En este sentit, no resulta extrany que un fenomen tan peculiar com un eclipsi generara una reacció de temor en quants ho contemplaven. I per a no fer-ho més llarg, saltarem el magisteri de Plató i el seu deixeble Aristòtil, que ja pensaven part de les teues preguntes, fins arribar a Jesucrist, que fixa regles i fets concrets per a posar orde en les nostres formes de vida.
    Pero mira Salva que els teus escrits són efectius! Fer que el nostre Director ens brinde una resposta digna del seu carrec, abarrotada de filosofia positiva, concreta, bella i elegant, amb eixe final innegable de persona sensible que diu: Sóc creint……
    Peró per a mi em quede amb els pensaments de Rosa Mahiqques, “per si de cas”, perquè si al final de la teua vida no tens cap esperança, “apaga y vamonos”; per aixó la fé es quasi sempre Esperanza, i jo que tinc 82 anys, no vull perdre-la a la conclusió del meu camí.
    Bones festes Nadalanques para tots, Rodolfo Canet

    Responder
    • Salva

      No saps Rodolfo quanta necessitat he tingut, i he enyorat, durant aquestos anys que ja no els tinc els braços acollidors i protectors de mon pare. Tot i que ja en tenia 87, encara el seu contacte era com un bàlsam que, malgrat no solucionar les meues pors i problemes, em deixava relaxat i amb això ja en tenia prou. Sé que no sóc l’únic sobre la Terra que troba a faltar eixe ésser que dins del meu cap tenia la potestat d’aconseguir per a mi la Lluna si calia. Després…

      Enhorabona perquè veig que vas progressant amb l’escriptura d’aquesta llengua nostra.
      Ànim!

      Responder
  7. David Mahiques Alberola

    Si un carrer es particular això no vol dir que no té que tindre llum i una sol.lució li se pot donar. Els veïns poden plantejar cedir-lo a l’ajuntament, amb totes les conseqüències per ambdues parts.
    Actuar immediatament i sense consultar als afectats a la primera queixa sol portar al que estem veient, a banda de demostrar una certa xuleria, que no serveix per a res. Si per vestir un sants, en despulles un altre , mal cami.

    Responder
  8. Benavent

    Al voltant d’allò que dieu sempre he mantingut una secreta admiració –que ara ja no serà tan secreta- per aquells que s’han dedicat a la cura d’ànimes, digueu-li bisbes o rectors de parròquia perquè, persones com són, humans, s’han de qüestionar el tema, i aquest dubte, ni que siga per la seua dedicació, ha de ser dur de portar. És si fa no fa allò que li ocorregué al rector de la novel.la d’Unamuno “San Manuel Bueno, mártir” qui tot i el seu desig de creure, no pot, “Y si finge creer ante sus fieles es por mantener en ellos la paz que da la creencia en otra vida, esa esperanza consoladora de la que él carece.” Dur.

    Responder
  9. David Mahiques Alberola

    Em pareix que la quéstió religiosa, que es el que hi ha en el rerafons o no tant rerafons del que s’esta diguent ací és un tema que cal tractar-lo amb molta cura.
    La religió és una manera de fer front a la vida i donar sentit a la maetixa vida i al que fas. S’ha d tractar en molt de respecte perquè pots ferir sensibilitats.
    Es cert que hui podem explicar el món sense necessitat d’acudir a res exterior a nosaltres. Però això en si mateix tampoc acaba de ser una cosa concloent de la no existència de Deu.
    L’important és respectar-se, els uns i els altres. I cadascú que crega el que vullga.

    Responder
    • Salva

      Sé que ha sigut un atreviment el meu en ficar-hi aquestes qüestions, però després de llegir tanta col•laboració i escrits de persones que han demostrat ser gent amb criteri, la gran majoria inqüestionable, humilment he tret a la palestra algunes de les preguntes que s’han fet i es faran fins que el món seguisca donant voltes. És per això senyor David que torne a repetir:

      Ja he dit que sóc respectuós amb les creences del personal; a més no puc, ni vull ser, un apòstol de cap idea perquè jo no les tinc clares i si intentara catequitzar seria com si un cego volguera ser guia del Museu del Prado. Tampoc m’agradaria amb aquestos interrogants fer dubtar o complicar-li l’existència al creient, ateu, agnòstic o meninfot, que de segur té conviccions ben arrelades. Lluny de mi està contorbar o destruir eixe estat de placidesa del qual en gaudeix.

      I crec que puc manifestar-les sense cap problema, no?

      Encara recorde quan alguna d’aquestes preguntes, o dubtes, els vaig fer a l’escola dels jesuïtes all per la dècada dels cinquanta, com no estàveu hi junt amb mi no sap el rebombori…, però és aigua passada i afortunadament a hores d’ara puc, mira tu!, fins escriure-les i tot gràcies a la bona voluntat de nostre director.

      Bones festes!

      Responder
      • Joanjo Oltra Cuquerella

        Salva, no tingues por de fer dubtar ningú. Doncs en el dubte està el principi mateix del coneixement..,

        Responder
  10. Salva

    Solstici d’hivern.

    Estem entrant a l’hivern, només ens queden unes hores perquè nostre Sol creue la línea que ens ficarà de sobte dins d’eixa part de l’any on la foscor ens deixa aletargats, quasi hibernant, però si ens deixem arrossegar per la tristor i l’abúlia és perquè des de sempre ens han ensenyat que sembla que és una etapa de la vida on la natura s’atura i quasi mor, i no, d’aturar-se res de res, ella segueix fent circular la sàvia a un ritme més suau per dins dels arbres mantenint-los vius a l’espera d’una senyal, que no saps mai d’on ix, però que torna a moure i impulsa amb força l’alé que farà que pertot arreu brollen infinitat d’essers que semblaven adormits.
    No s’adonem que al solstici de desembre els dies comencen a ser més llargs, la llum li guanya terreny a la nit, lentament, com ha de ser, no debades des d’antic les civilitzacions han celebrat eixe moment amb festes perquè eren sabedores d’allò que estava succeint, eren conscients de què som un tros més d’eixe tot que veien al davant, un tot format pel Sol, la Lluna, el cel, les estreles, l’aigua, el foc, els núvols, l’aire, els animals, les plantes…, i ells mateix.

    La vida moderna ha anat deformant la percepció de l’entorn, nostra civilització ens fa creure que al món existeixen dues parts clarament diferenciades: nosaltres els humans i la resta d’essers vius i inanimats. Ens ha fet creure que açò últim està al nostre servici, que podem disposar-ne impunement, destruir-ho sense fre. No vol que ens adonem que cada vegada que aniquilem una part d’eixe element que està fora de nosaltres també estem destruint-nos a nosaltres mateix.
    Haurien d’ensenyar als xiquets a les escoles, des de ben menuts, a comprendre que estem fets d’una mica d’eixe pols del que està format tot el que ens envolta, que eixirem del Sol que dia a dia ens il•lumina i del que som fills.

    A ca ma «uela» Maiteresa vaig aprendre a reciclar, —eixa moda que sembla tan moderna ara—, allí s’aprofitava: des dels excrements humans i d’animals, les sobres —poques— del menjar i fins les espardenyes trencades, tot es feia un revoltim per dur-lo al bancal perquè servira d’adob a la terra.
    Hui he passat per un abocador i he vist un munt de residus; m’he parat una estona pensant quant dilapidem sense cap trellat, no en som conscients, no volem saber que actuant així ens empobrim a poc a poc econòmica i culturalment…, tot i que hàgem arribat a la Lluna.

    Responder
  11. Salva

    En tornar a llegir-ho recorde la pregunta que diuen es feu el Papa Joan Pau II en veure els camps d’extermini:
    “ON ESTAVA DÉU…”

    Responder

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

CERCA I TRIA

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

MARXA al CRIST de Juan E. Benavent

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ELS MÉS VISITATS