Seleccionar página

l’ impertorbable campanar

l’ impertorbable campanar

A Internet hi ha una pàgina amb fotografies antigues de Quatretonda i en entrar a regirar-hi  m’ha sorprés veure mon pare, ma mare —ben joves, sí— i també amics de la meua infància. Algunes d’aquestes creia que només les teníem nosaltres, però hi veig que són grupals i, no cal dir-ho, seria el més segur que aleshores es feren còpies. I jo acabe de descobrir les amèriques!

Supose que ja no hi haurà costum, com abans ho fèiem, de ficar els «retratos» dins d’aquelles caixes metàl·liques de galetes i on podies trobar-hi quasi tota la història gràfica de la família. De segur que molts de vosaltres en teniu alguna amagada a algun calaix del rebost de la cuina, o pot ser que no, perquè ara en tenim d’àlbums meravellosos amb format llibre i també atifells electrònics on poden emmagatzemar milers d’imatges i veure-les després a les pantalles del televisor de nostra casa. Molt modern i còmode és aquest sistema, però l’encant que pot tindre repassar una a una les «afotos»,tocant-les amb les mans, i si cal ensenyar-les a la descendència, no m’ho podreu negar mai ningú.

Jo n’he buscat dins d’eixa  caixa familiar i he gaudit veient i recordant als que  se n’anaren i altres que no vaig conèixer personalment, però sé qui són perquè amb eixe repàs que es feia de tant en tant a casa ja s’encarregaven els majors de dir-t’ho: «mira, ací està la tia Palmira, la pobra morí d’una«polmonia gelà», tu saps? I este que veus és ta «uelo», què templat era! I esta és la germana de ma«uela» que…, i este altre el meu germà, el que morí en la guerra d’Àfrica…, i esta és…» I així anaves assabentant-te de la  vida i miracles dels «retratats» i també alhora criticant les cares i la manera de vestir que, clar, et semblava que estaven celebrant el carnaval perquè a tu eixa moda tan antiga no t’agradava gens car ja no s’estilava. I com eres jove, i tot ho saps, et reafirmaves amb la idea que«qualsevol temps passat no havia sigut millor que el que tu en gaudies aleshores ni de bon tros. On va a parar».

Insensat innocent! Aquells que hi veies tingueren tantes alegries i penes com tu hui en tens i com al futur en tindran els teus descendents.

M’he detingut amb una fotografia on la família està al voltant d’un «arradio» marca Iberia, el qual duia incorporat un modern «mando Kronex»És un que varen comprar els meus pares perquè se l’havien venut dient que era tan modern i tan bo que en vindre la televisió a Espanya podrien afegir-li una pantalla i veurien les imatges sense més ni més.  Mentre arribava aquest esperat esdeveniment, la família, reunida al voltant de l’artefacte radiofònic oïa, nit rere nit, «La Pirinaica», i només ho feien —deien ells—, per assabentar-se del que ocorria pel món i per si açò de dins li’n quedava ja poc. Però, i de dia? Això era una altra cosa, de dia «los discos dedicados» eren l’adob indispensable per suportar aquell moment tan esperpèntic de la nostra història.

 «Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra. Dedicado al niño Lorenzo Salas en el día más feliz de su vida, de sus abuelitos Luis y Gregoria para que lo pase muy bien. Dedicado a la niña Filomena Paniaguado de sus tíos Manolo y Ramona en su primera comunión. Dedicado a los padres del niño Eustaquio Fernández Clemente de parte de sus cuñados para que pasen un venturoso día de la comunión de su hijo y acompañados de toda la família. Dedicado a Manolita Briz Gómez de su novio que está haciendo la mili en Ceuta para que se acuerde del día…» I així, la locutora que tenia una melodiosa veu, seguia desgranant una retafila de dedicatòries que, massa sovint, duraven més d’un quart d’hora amb aquesta cantarella, i per acabar sempre dient: «Y ahora escucharemos a Juanito Valderrama interpretando “Su primera comunión”».

I començava l’home a cantar.

Podies oir els primers compassos de la cançó al carrer de Sant Pere i seguies oint-la sencera, i sense perdre’t ni una estrofa, fins que arribaves a l’altre costat del poble perquè quasi totes les cases tenien la radio en marxa i… a bona veu! Ocorria aquest recital melòdic sempre pel matí o per la vesprada, però no mai al ple de migdia perquè era un moment de silenci absolut on tothom descansava, o almenys eixa fou la percepció que en tenia jo perquè ma mare m’ho havia advertit: «Salvadorín, no armeu tant de rebombori perquè la gent vol fer la sesta i dormir, és que si no es porteu bé l’alguatzil vos posarà una bona denuncia a tu i als teus amics».

Als meus amics i a mi ens feia aire les recomanacions de ma mare, i cabuts que cabuts, ens dedicàvem a seguir amb un dels nostres quefers més entretingut i grat: amb una canya llarga i un fil d’aram en forma de ganxo lligat a la punta d’aquesta, intentàvem traure els nius que els teuladins havien hi construït als forats de la façana de cal fuster i, com era d’esperar, despertant amb nostres crits i rialles al dorment veïnat.

S’acabà l’estiu i vingué la tardor. Jo vaig ajudar mon pare amb la verema (!); després comencí a donar lliçó a les escoles que estaven prop de l’ermita, eixes que segons em digueren s’havien fet al solar on l’Estanislau Alberola volia construir-se una vivenda. Si bé aquell any no vaig acabar el curs a Quatretonda perquè el col·legi dels Jesuïtes de València m’esperava.

Cada dissabte me’n tornava al poble i unflava a preguntes als amics per saber de les correries de la setmana, i no sé com, m’adonava que el rellotge del campanar seguia marcant les hores i els quarts encara que jo no hi estava, i que la vida a Quatretonda no es parava, i que si ens encantàvem una mica el mes de maig ens arrossegaria i no estàvem per perdre ni un dia més amb trellats i jocs perquè sense que ho demanara la xicalla el rector don  Julian començà la preparació dels nous combregants d’aquell any.

Al mes de maig vaig fer la primera comunió al poble junt amb la resta d’amics. Em vestiren d’almirall  amb entorxats i galons a la bocamànega i  tots a la família quedaren satisfets i contents. «Què guapo va el xic»!

Al mes de setembre vaig tornar a vestir «de comunió» perquè eren les festes del Crist de la Fe i era preceptiu desfilar junt amb els altres infants que havien combregat aquell any.

He mirat i remirat amb deteniment el muntó d’imatges que hi ha a la caixa de galetes, àdhuc les de la comunió, i en veure-les he pensat que llavors fou quan comencí a adonar-me que aquell infant que a l’estiu corria pels carrers de Quatretonda, no deixant dormir la sesta ningú, la innocència anava  esvaint-se-li…, i que una altra etapa començava per a mi

mentre el campanar del poble seguia, impertorbable,

donant el seu rellotge les hores i els quarts

sense importar-li ni gens ni miqueta els meus nous avatars.

Amen per sempre Campanar de Quatretonda!

SALVA

 

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

4 Comentarios

  1. Rosa Mahiques

    Relat atemporal, excepte per les persones que el protagonitzen.
    Recorde quasi exactament, haver passat pel mateix eix temporal amb les mateixes cançons, les mateixes dedicatòries, les mateixes advertències per parT de ma mare, de que al migdia no es podia jugar al carrer per no molestar al veinat… Això sí, a ma casa era totalment imprescindible escoltar la telenovela de «Ama Rosa» i «Lucecita» i després el consultori d’Elena Francis.

    La caixeta de les «afotos» me la treia ma mare quan estava malalta de la gola i Don Salvador ens prescribia llit, descans i llit; a més d’algun xarop o injecció. Ens passavem hores i hores mirant-les i explicant-nos qui eren tots els que eixien a les fotos.

    En un moment m’has portat tants records!!! I eixes persones que ja no estan entre nosaltres però que han deixat una petjada a les nostres vides: Don Julian, les persones de les fotos, Don Salvador…

    Que diferència a hui en dia, on les fotos que veiem a eixos atifells quasi màgics, no sabem si reflexen la realitat o el photoshop (que per cert, no m’agrada gens) ; eixes malalties ( hui en dia sense cap importància) que passavem al llit; eixes hores que passavem al carrer jugant ( hui no podem perque tot són cotxes)…Donaria un duro i poder viure una setmana com es vivia abans.

    I això sí; el campanar, continua impertorbable, i el seu rellotge segueix marcant les hores…una darrere de l’altra..

    Responder
    • Pepe

      Excel·lent relat ple de contingut i de vivències. Reflexions i pensaments de qualitat i trascendents, amb una prosa rica, argumentació estudiada i un discurs net. El temps, imparable, insaciable, just i de vegades immisericorde. I eixe campanar, centre neuràlgic i cor mecànic d´aquesta comunitat. Per cert, l’ antiga maquinària va poder ser rescatada a temps i es pot veure a les dependències de l’actual Casa de la Vila. Els últims versos, m’han agradat tant en la forma com en el sentiment. Per tot -i com sempre- moltes gràcies !

      Responder
  2. David Mahiques Alberola

    Bona nit Sr Salva.
    M’ha emocionat el seu relat. Certament el campanar és un simbol de Quatretonda que quan estàs fora molt de temps recordes. I quan tornes, i el primer que veus del poble és el campanar s’obri el cor i l’esperit.

    Responder
    • Salva

      Tenia vostè tota la raó, David.

      Després de 9 anys d’haver escrit açò sobre el nostre campanar, no sap les ganes que tinc de tornar i veure’l…,
      he de contar-li tantes coses…

      Responder

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

Google Analytics