Seleccionar página

LES MEUES MANS

LES MEUES MANS

LES MEUES MANS

Em vaig alçar un matí i espantat vaig comprovar que tenia un dit més a cada una de les meues mans. Vaig mirar als peus i de moment allí no passava res. Vaig anar al bany, em vaig llavar la cara… No estava somiant, la crua realitat em va dir que era veritat: tenia sis dits en cada mà!
Vaig telefonar ràpidament el meu amic Argelio, el metge.
En arribar va començar amb l’interrogatori:

—Seguirem el protocol i farem l’anamnesi. Què vas sopar anit?
—Unes poques bledes i un ou fregit. Això sí, mullant pa amb l’oli, estava tan bo! Ha sigut una nit en què he dormit de meravella, com se sol dir: d’un tiró. Feia una poca de calor i la finestra la vaig tindre oberta de bat a bat. Tinc mosquitera –li vaig avançar abans que m’ho preguntara–.
—Són molt grans els forats de la mosquitera?— Em va dir.
—No, són de la grandària normal, els vaig comprar a la ferreteria del poble.
—Com pots comprar uns forats a la ferreteria?— Em va tornar a preguntar.
—Tan important és?— Li vaig dir un poc nerviós.

No res em va contestar. Eixa era la prova que alguna cosa greu estava succeint-me. Me’n vaig recordar del camell que ha de passar per l’agulla, igual que el fil i a cada segon que transcorria em posava més nerviós, m’inquietava com anaven desenvolupant-se els afers, Argelio no parava mai de prendrem el pols i moure el cap.
Vam agafar el seu cotxe i ràpids ens vam anar a l’Hospital Clínic. No vull contar-vos la de metges que van vindre a veure’m. Tots em preguntaven per les mosquiteres mentre els meus dits creixien un mil·límetre cada hora que passava. La gent, que al principi em mirava amb curiositat, a poc a poc se’n va anar del meu costat.
Veia que posaven unes cintes grogues a dos metres de distància d’on jo estava, ja ningú s’atrevia traspassar-les. Creia que m’anava a vindre un infart, el pols el tenia acceleradíssim, la vista se m’ennuvolava, el meu amic parlava amb uns i amb altres, em feia senyals per tranquil·litzar-me, però la seua cara el delatava: allò havia de ser molt greu!
De sobte, quan ja havien passat més de deu hores i els meus dits continuaven creixent, va aparéixer la meua iaia. Al principi no la van deixar passar, els guàrdies de seguretat la van agafar pels braços. Vaig intentar acostar-me a ells perquè la soltaren; en veure el meu moviment van fugir espantats.

—Rei, no patisques gens, és una malaltia de família— em va dir la iaia donant-me un bes.

Em portà a casa, va preparar un ungüent fet amb gingebre, baladre, cua de gat, jusquiam negre, dent de lleó, banya de vaca verge, llet de burra i fang del Buscarró fet amb pols de la seua pedrera de marbre, el va aplicar sobre els meus nous dits i dues hores després em van desaparèixer aquestos intrusos.

Mà de sant o mà de santa…, la de la tia Maiteresa la Redonda, clar!

Desconegut amic: t’aconselle que no cregues res del que acabes de llegir, es tot una bola. En cas contrari, si t’ho creus, tindrà raó el meu amic de Corbera que coneix el contingut d’aquest escrit i en un no rés et pots transformar en una òliba encantada.
Si bé, de menut més d’una vegada ma uela Maiteresa va utilitzar amb mi un remei casolà. Al camí de la serra, i prop del Xalet, creixia una planta semblant l’hedra, però amb fulles prou més carnoses, que me les ficava al damunt de les ferides i la dona pressionava fortament; deia ella que servia per estanyer l’hemorràgia i que aquesta deixara de sagnar. És que els meus genolls els tenia sempre que semblaven els d’un Santocristo!

Mon tio José «Forner» –el germà major de ma mare– tenia prou a la mà sempre l’ungüent de canutet, una pomada pastosa, una mica densa, semblant a la mantega, de color groguenc i un poc greixosa. Treia el dit ungüent d’un canut de canya molt antic que estava ennegrit pels anys que tindria aquell recipient i que tapava amb un tap de suro. A casa li tenien fe al «medicament» perquè deien que servia tant per a una ferida endenyada, com per a una inflamació de la pell, per fer desaparèixer grans de la cara i «per un fum de coses més». Si curava no ho sé, però tots els de la família acudíem al tio José per untar-nos aquell bàlsam quan «el cas ho requeria».

I cuento contat ja s’ha acabat i per la eixumenera al terrat.

Au!

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • Facebook

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • Facebook

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

1 comentario

  1. Rosa Mahiques

    Quantes vegades, sent jo menuda, em van «empalustrar» amb l’ungüent de «la tia Rosà»!!! Diuen que és bo per al bonys que eixen al cap quan ens peguem una «trompà».
    Ara vaig poder comprar-ne al mercat mediaval que fan ací al poble pel mes d’agost, dins dels actes de la setmana cultural i el tinc guardat com si fos or en pany. Tant de bo l’hagués tingut quan les meues filles eren menudes!!!

    Responder

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics