Seleccionar página

POLVO,BARRO,SOL Y LLUVIA ES EL CAMINO DE SANTIAGO

POLVO,BARRO,SOL Y LLUVIA ES EL CAMINO DE SANTIAGO

POLVO, BARRO, SOL Y LLUVIA

ES CAMINO DE SANTIAGO…

«Si el tiempo lo permite y sin permiso de la autoridad…» milers de persones aquesta primavera tornaran a caminar cap a Compostela i alguns, els menys, seguiran  fins on s’acaba la Terra, allà a Fisterra, i en arribar-hi faran una foguera i cremaran la roba desfent-se d’allò material que ja no es serveix i alhora reviuran un ritual dels antics pelegrins i sentiran l’esperança de l’arribada d’un nou dia, d’una nova etapa en les seus vides i que probablement serà de renovació perquè aquest viatge és introspectiu i, com a tal, hauran tret conclusions i projectes que no han imaginat mai, i a més, rebran un premi si tancant els ulls posen bona atenció i de segur oiran, malgrat el soroll de les ones, el so de les espurnes de l’astre rei mentre s’endinsa en la MarTenebrosa.

Estareu d’acord amb mi que el paràgraf anterior m’ha quedat una mica místic, sí ja ho sé, però és que sent no poder tornar al camí i sovint m’entra tristesa i tinc «morriña», com diuen per les terres galegues.

Molts es pregunten què té eixe caminar que a pesar dels mil dos-cents anys continua atraient a milions de persones d’arreu del món. Per a cadascú dels que el fan en té un distint, però n’hi ha un que és comú a tots: proposar-se un repte, un objectiu i aconseguir-lo i que no és altre que vèncer-se a sí mateix.  El goig que et dóna en creuar el llindar de la porta Francígena de la Catedral de Compostela i adonar-te’n  que ho has aconseguit, que has guanyat la carrera sense competir contra ningú, és un sentiment íntim i difícil d’explicar.

Mentre vas donant passos, en solitari clar, t’adones que en eixe moment l’únic problema eres tu perquè: has de saber beure quan toca; menjar de manera distinta com ho faç a casa; sentir el teu cós com va indicant-te si controles bé la marxa; fixar-te on fiques els peus perquè quasi tot el camí és un pedregar ple de costeres amb desnivells ben pronunciats; saber equilibrar el pes de la motxilla a les teues forces car no pots fugir-te’n dels deu quilos com a mínim; la preocupació de què a «l’albergue» que havies pensat en pernoctar trobes un catre; que hi haja dutxa i si l’aigua està calenta millor; demanar de continu a Sant Pere que no ploga perquè sí, si plou et fiques  el ponxo de plàstic per no xopar-te, però com el condemnat no transpira  acabes amerat com si aquest tinguera més forats que una arruixadora; vigilar el calçat per evitar les bambolles  als peus perquè és un dels patiments més freqüents…., i no veges tu si com eres tan valent seguiràs caminant amb eixa pell pitjor que els genolls del santocristo; des que eixes a les cinc del matí fins que arribes a la fi de l’etapa vas més a soles que la una i amb tot aquest tracaleig no et dóna temps per anar pensant amb els teus problemes perquè eixos, malgrat que hi estan, passen a un segon plànol; i el mòbil desconnectat perquè la bateria no s’esgote, que d’endolls als «albergues» pocs, i si abans de dormir en trobes un de segur que el tindran «ocupat»; sopar prompte i abundant «pasta» per tindre força; i si no eres molt melindros suportar amb resignació els roncs de la colla que de vegades sembla, si et despertes a mitjanit, una orquestra amb tot tipus d’instruments; i no vull parlar-te ara de l’olor a humanitat; has de saber que l’endemà, molt abans que el sol haja pensat en eixir per Llevant, els companys  del dormitori col·lectiu ja estan donant-li a les borses de plàstic —que fan un sorollet…— traient la vestimenta per eixir prompte; i no t’encantes, perquè d’escusats solen haver-ne pocs i generalment són mixtes. A eixes hores tan intempestives no busques un bar per fer-te un cafenet perquè serà quasi un miracle que n’hi haja algun obert, això si al poble on has pernoctat n’hi havia.

Amb tot açò he de dir-te que en acabar totes les etapes i arribar a Santiago t’adones que per a viure necessitem poca cosa i que de temps n’has tingut perquè l’armari del cap hages pogut ordenar-lo com cal i així te’n tornes a casa, t’ho assegure, amb l’ànim més assossegat, a més, i segons em diu el meu amic professor d’Anatomia de la Facultat, més sa que un peix perquè en haver-se menejat, com no ho faç sovint, la sang ha passat per llocs del teu cós que ni se sap el temps que no hi acudia i, en fer-ho, s’ha endut la butrícia que hi n’havia purificant eixa part de la teua anatomia que falta li’n feia ja.

De les raons per anar a Compostela; d’allò que conta la tradició de com arribà el cós del sant a Padrón; de la seua troballa al segle IX a Iria Flavia per un tal Paio; de com estigué amagat perquè el pirata Drake no el desfera i aparegué dos-cents anys després i el Papa des de Roma assegurà que aquelles eren les santes despulles mortals; del Còdex Calixtinus  que fou la primera guia del viatger que s’ha escrit; i de l’aparició de la Verge a Santiago, primer a Saragossa i després a Muxía…, i de no sé quantes coses més, ja en parlarem una altra vegada. Si bé, vaja ja per davant que el que conta la tradició no s’ho han inventat a Hollywod…, què més prendrien!

Si pots anar, ves, que no et penedirà. Encara no he oït, ni tampoc llegit, que aquell que l’ha fet no es quede amb ganes de tornar.

Només em queda dir-vos: ULTREIA

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

3 Comentarios

  1. Pepe

    Tu almenys pots contar-ho, reviure-ho i recordar-ho.Jo voldria fer-lo però fa falta coratge, tindre-ho molt clar, temps també, llums les quals vagen indicant-te el camí- Ens quedem amb vostres escrits i l’esperança i el desig de poder fer el camí algun dia. Dic des de la porta de ma casa fins Santiago. I des de Santiago fins la porta de ma casa tot a peu.

    Responder
  2. SalvaSalva

    Alguns mortals volen arribar a aconseguir el cim d’una “pedrà”. Si feren el Camí com ací vaig dir fa sis anys sabrien «que en acabar totes les etapes i arribar a Santiago t’adones que per a viure necessitem poca cosa, que de temps n’has tingut perquè l’armari del cap hages pogut ordenar-lo com cal i així te’n tornes a casa, t’ho assegure, amb l’ànim més assossegat…», es a dir: a poc a poc, “passet a passet”.

    Em reafirme amb tot el que vaig escriure!
    A més ara que sé que no tornaré més mai…

    Responder
    • Pepe

      Si no passa res ho farem aquest estiu, però en cotxe.Pelegrins del XXI.Encara que després d’haver llegit el llibre «Los ratones de Dios»…

      Responder

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

Google Analytics