Seleccionar página

EL GALLO DE LA CALZADA

EL GALLO DE LA CALZADA

EL GALLO DE LA CALZADA

Una història més del Camí a Compostela jamai contada d’aquesta manera.

 

No sé si ja us he contat que l’anar a fer el Camí de Sant Santiago respon a una promesa que li vaig fer a ma uela Maiteresa la Redonda quan vivia junt amb ella a Quatretonda sent jo un xiquet. No em cansava mai d’oir-li contar històries de sa uelo Tomàs Benavent quan l’home se n’anà a veure terres del nord. No, no, el forçaren uns homes que passaren pels pobles de la Vall d’Albaida i s’endugueren multitud de joves a una guerra que anomenaren Carlista i que ningú en sabia res, ni tampoc per què tenien que barallar-se amb unes persones desconegudes si no els havien fet cap de maldat. La uela no ho entenia, jo menys encara, però sí acabava dient-me que vivia amb l’ai al cor perquè era llei de vida que si un pare va a una guerra els fills també se n’aniran, i patia per mi perquè feia poc que n’havíem tingut una que…, ja, ja!

Però tornem al Camí. Crec que ja us he parlat del Papa Moscas de la Catedral de Burgos, de Roncesvalles i el port d’Ibanyeta, de Belorado, de…, no li fa ara, el que sí estic ben segur és que no sabeu del susuït que va ocórrer allà a Santo Domingo de la Calzada «donde cantó la gallina después de asada» quan en temps de Maria Castanya eixa Calzada estava de gom a gom de pelegrins. La història la recorde com si fóra hui perquè me la contà una nit d’hivern que estàvem els dos a soles arrupits a la vora del foc i d’aigua no podia caure’n més, sembla que algú s’havia deixat sense tancar les comportes del cel i en vessava com no mai n’havia vist jo…, i ma uela tampoc malgrat els anys que tenia.

Contava la tia Maiteresa que un matrimoni francés, complint una promesa, venia caminant cap a Compostela feia ja més de tres mesos des de terres que només Déu sap on estan. Cansats com a burros arribaren a poqueta nit al poble anomenat Santo Domingo, buscaren on dormir i trobaren una fonda regentada per un home viudo i la seua filla. Foren ben rebuts perquè els diners sempre obrin moltes portes i els forasters en tenien no pocs, només s’havia de mirar la roba que duien, els cavalls i el parell de servents.

El fill d’aquell matrimoni estava en una edat que segons ma uela, —ai, ai, ai Senyor—, en la que només es pensa amb una cosa. Cosa que pel que em deia jo no en sabia res de res perquè encara formava part de la confraria dels de «La roba estesa», però que ja ben prompte —i ella ho suposava amb fonament—, jo deixaria de pertànyer a eixe grup de la roba. És que de mascles n’havia tingut tres fills i de germans dos, i clar: què li anaven a contar aMaiteresa la Redonda que no sabera ella amb què estan pensant sempre els homes?  

El jove, malgrat tindre una cansera de «padre y muy señor mío», no podia pegar ull. Allà anava i allà li venia la imatge de la filla de l’hostaler i com d’eixes coses —«tu ja les sabràs com són Salvadorín», em repetia sovint la uela—, segons diuen no se’n pot un home aguantar, s’alçà a mitja nit i sense fer cap de soroll s’encaminà on dormia l’Elionor —que és com li deien a la hostalera—, i intentà gitar-se en la màrfega on estava dormint la xica. Com ella era molt virtuosa i decent, no es deixà tocar un pèl…, ni els del cap tampoc!, i es ficà a donar crits tan forts que despertà a tot el personal de la casa. Prompte va acudir son pare, l’hostaler, i en veure el que estava succeint agarrarà al francés, el lligà de peus i braços i se l’endugué a ca la Vila. El jutge sentencià de seguida —un delit com aquest no necessita molt de tràmit—, i el condemnà a morir penjat d’una figuera que hi havia a l’eixida del poble, cap a ponent, en direcció a Compostela.

Els pares del reu es veren obligats a acatar el veredicte i com uns bons cristians continuaren el camí deixant el seu fill penjant de l’arbre.

Tu saps quina pena, rei?

Arribaren els francesos a Santiago, veren el sepulcre de l’Apòstol, compliren la promesa i en un dir Jesús mamprengueren la tornada i donar cristiana sepultura al fill únic.

Faltarien un miler de passes per poder veure la figuera quan la trista mare de la França va oir una veu que deia: «Mer, ma mer…», que crec que vol dir mare, ma mare…, i arrancà a córrer. I Menuda sorpresa s’endugué la dona: el xicot estava viu i esperant-los perquè anaren a cal retor i el despenjaren.

L’alcalde, el jutge i el retor no s’ho creien quan el pares s’ho varen contar. Mira si no s’ho varen creure que com estaven sopant i damunt la taula tenien una gallina rostida, l’alcalde, soltant una estrepitosa riallada, els va contestar: «el seu fill està més mort que esta gallina que tenim ací per a menjar-nos». I, ai, les coses del Nostre Senyor, de sobte l’animal pegà un bot i començà a córrer per l’estança aquella com si fóra una llebre. Quin «susto», eh? Tu saps? Havia ressuscitat!

Anà tot lo poble en processó i amb ciris encesos cap a la figuera i en veure que el gavatxet estava viu, el despenjaren. Després el senyor retor va dir cent misses, que foren pagades per la família francesa i, xino-xano, xino-xano, els fills de Sant Lluis se’n tornaren satisfets, i més contents que un gos amb un os de pernil, allà tan lluny d’on havien vingut. Eren persones de fe i mira: les coses són com són.

Tot seguit al poble eixe de Santo Domingo de la Calzada varen fer un galliner dins de l’església i ficaren hi la gallina, blanca per cert, que és que no t’ho havia dit. I has de saber que contava ma uelo Tomàs que després de tants anys encara la tenen viva allí dins del temple com si no passara el temps per a l’animalet.

I cuento contat ja s’ha acabat.

 

He de dir-vos que jo he vist la gallina i he dormit al costat del galliner on les crien per poder anar canviant-les en fer-se velles.

Si bé la història no és com jo la coneixia. Per aquelles terres diuen que fou la xicona desvergonyida la que «requirió de amores» al tòtil francés que no volgué saber-ne res, i que la menyspreada hostalera li ficà una copa de plata al sarró del xicon sense que ho sabera aquest i després el va denunciar per lladre i el varen castigar penjant-lo a la figuera.

La resta és com m’ho contava la tia Maiteresa, tot i que jo sé de bona tinta que la història verídica era la de la uela, no debades era ma uela i a ella li ho havia dit sa uelo Tomás i amb aquestes raons tan fermes no cap discussió possible.

 

ULTREIA.

Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.

The following two tabs change content below.
Pepe
  • Facebook
  • Facebook

Pepe

El professor Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quasl observa des de perspectives crítiques-constructives.
Pepe
  • Facebook
  • Facebook

Latest posts by Pepe (see all)

1 comentario

  1. Pepe

    Aquesta història. i les gallines a la gàbia de la façana….sempre m’ha intrigat.

    Responder

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics