Seleccionar página

L´ESPANYA QUE EM DOL

L´ESPANYA QUE EM DOL

logopepe
  • Facebook
  • Twitter

Prenyada de corruptel·les

i farcida que rebenta

de pícaros,saltimbanquis

mamons, llepaculs, hipòcrites

tirallevites, acaronadors

d’esquenes geperudes

traidors, lladres i psicòpates.

L’ Espanya Negra de sempre

em dol.

L’Espanya Machadiana

que no canvia.

L’Espanya de Clarin,

de Delibes, de Cela.

L’Espanya de las Hurdes,

de los Santos Inocentes.

L’Espanya de Cañas y Barro.

Em dol el Blanc i Negre

visió de sempre.

I el colom de Picasso

sagnant pel bec

sang de pobres.

L’Espanya de Galdós,

de Larra:

em desgarra !

L’Espanya NEGRA  de Goya

em degolla!

«Las Nanas de la Cebolla»…

Aquesta és l’Espanya

que em dol:

encara no ha alçat

el vol

i ja

ni li queden plomes.

pepe romero-nieva

Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.

The following two tabs change content below.
Pepe
  • Facebook
  • Twitter
  • Facebook
  • Twitter

Pepe

El professor Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quasl observa des de perspectives crítiques-constructives.
Pepe
  • Facebook
  • Twitter
  • Facebook
  • Twitter

Latest posts by Pepe (see all)

3 Comentarios

  1. Rosa Mahiques

    Capitol 54 de la temporada 462 (sèrie emesa durant cinc segles) de «El Lazarillo de Tormes» i en aquest cas, El Lazarillo es topa amb eixa Espanya negra, corrupta i Larriana de la qual no es pot desfer perquè ho porta al ADN des de la seua concepció.

    Responder
  2. Salva

    Llegia no fa molt que mentre un polític feia el seu discurs de rigor un assistent a l’acte s’alçava i, en peus, no parava de dir-li: «quieres polemizar?» i es tornava a asseure. L’orador continuava la seua retafila segons el seu lleial saber i entendre com tenia previst i, en acabar la xarramenta, li donà la paraula a l’individu demandant i aquest es ficà en peus i li digué: LADRON, i tornà a asseure’s.

    Volguera pensar que el demandant de polèmica era d’una generació passada i que la revenja, l’enfrontament injuriós i l’esperit caïnita és cosa de temps antic. Que al futur es podrà argumentar sense sentir-nos vençuts quan les idees que defèn l’altre no són les nostres, que l’enfrontament «guerraciviler» és cosa oblidada i ja comencem a saber conviure sense veure en el que tenim enfront que ell no és l’enemic. Que les seus idees són complementaries de les que jo en tinc. Que no hi ha dos bàndols irreconciliables, que els dos ens necessitem perquè som indispensables i perquè malgrat nosaltres: E LA NAVE VA…, i anirà.

    Això espere!

    Responder
    • Rosa Mahiques

      Tant de bo fos així, però dubte molt que aconseguim en un temps prudencial arribar a vore les idees de la resta com a complementàries a les nostres.

      I és que d’aquesta tasca s’encarreguen els nostres representants polítics, i per cert, que ho fan d’allò més bé.
      Passen hores i hores en mítings, en tertulies, en entrevistes, fent-nos vore quant dolent és el d’enfront, quant maligne, quanta missèria i companyia ens faran tragar si els votem.

      Però que bé s’apanyen ells a les nostres esquenes. Es fan uns soparots, unes mariscades, uns viatgets…al nostre càrrec i nosaltres mentre, estem traient els cabells verds defensant «les nostres » idees, que no són nostres, que són seues.

      Ho he vist tant a nivell nacional com autonòmic i local.
      Tindré les meues idees, seran meues i les defensaré si crec que són bones, però no em tancaré a experimentar altres formes d’entendre el mon. Per molts mítings, per moltes tertulies, per moltes hores de tv que facen.

      I passa el temps. El rei deixa el seu hereu. Els polítics deixen els seus. Tot coninúa igual. El ric a viure. El pobre a treballar per a que el ric ,o polític, visca més bé si és que això pot ser.

      Responder

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics