Seleccionar página

D’UN TEMPS, D’UN PAÍS…( I )

D’UN TEMPS, D’UN PAÍS…( I )

Escriu Rafael Benavent fotoHe decidit de recuperar del calaix aquests apunts d’opinió sobre la nostra memòria històrica més recent a partir d’unes converses mantingudes amb un amic. Intentaré de sintetitzar-ne el contingut tant com siga possible des d’una mirada pretèrita, però enfocada des del present cap a un futur a construir esperançadament millor entre tothom.

****

I – Llicenciats analfabets?

Tinc un amic que diu: ‘El País Valencià està ple de llicenciats analfabets. I s’explica: ‘tot i els seus estudis, són gent que suspenen en autoestima per la llengua, la cultura i la història del seu país. De valencians, ells més que ningú, i de València estant, obtenen la màxima puntuació a través del seu anticatalanisme, que és la seua millor credencial, el seu millor currículum’. (Un incís: algú va dir que la ignorància de les masses és la principal força dels governants. No és el cas, és clar, la d’aquestsanalfabets).

‘Excloents, sectaris, ofrenen glòries a Espanya en contra nostra en un exercici de cinisme desacomplexat. Des de la seua consideració social privilegiada, tenen l’accés preferent, assegurat a tots els ens oficials mediàtics, ben retribuïts, convertits en plataforma i altaveu ideològic, manipulador del poble, aliens a tota consciència d’allò que està en joc pel que fa a la nostra reafirmació i supervivència com a poble: tant s’els en fot! Això no va per ells. I si els interpel·les o emplaces a definir-se, et contestaran: Valencians? Bé… Sí… Però nosaltres som espanyols!

‘Ja hem begut oli! Davant aquests postulants a Sagrat Cor, ni les bombes! No sé si són una reminiscència genètica d’aquells jocs de la meua infància de baralles virtuals: Jo cride al meu germà. -I jo al meu cosí, que és més forçut. -I jo a mon pare…I la cosa anava pujant de categoria… Pos jo cride a la guàrdia civil. I al final, el guanyador: I jo cride a Franco! Quina ‘tendresa’… quins records més curiosos, més simbòlics.

‘D’entre els llicenciats analfabets d’aquesta mena, els qui a més de passar de la llengua i de bajanades semblants, hi ha els més pràctics. Són els qui van al gra, al  sac: als diners! Són els qui directament se n’aprofiten sense mirament ni escrúpols sentint-se amb ‘dret de cuixa’ sobre tothom. Solen estar preferentment, que no només, en les institucions oficials, en els llocs decisoris del poder econòmic, social i polític, des d’on mafiosament planifiquen i tracten de perpetuar-se tant com poden en el domini del seu “Cortijo”: nosaltres.

‘Lladres, corruptes que han arrasat aquest país, deixant-nos com estem ara, revalidats pels seus votants. Són gent que es reten honors i indults mútuament, encensats acríticament per les urnes, pels seus: tot un espectacle! Són uns pobres, uns miserables! Tan miserables i tan pobres són que només tenen que diners!’

Tan irat estava el meu amic que, irònicament, tractant d’asserenar-lo, li vaig dir: ‘Ho veus? Deixal’s estar, home! Potser, com va dir Jesús, són dels qui no saben què fan’.

Va ser pitjor: ‘I els collons! I tant com ho saben! I tants anys com fa que ho saben! Més de 300!’

6 total views, 3 views today

The following two tabs change content below.
Rafael Benavent Benavent

Rafael Benavent Benavent

Rafael Benavent Benavent amb el seu estil genuÍ, amb la seua perfecta escriptura i curat discurs i argumentacions ens enriqueix i en fa pensar al voltant dels fets i circumstàncies de la vida.Vinculat des del principi al col·lectiu cultural Dorresment, és un incansable treballador en pro de la cultura.
Rafael Benavent Benavent

Latest posts by Rafael Benavent Benavent (see all)

6 Comentarios

  1. Benavent

    Roín soldat!

    No sé ara qui ho va dir, perquè açò que comenta ja venim arrossegant-ho de lluny, que: “València sobre Espanya, i Espanya per damunt de tot”, o cosa semblant, però amb aquesta mateixa idea.

    Ara, senyor Benavent, com vosté continue dessonillant molts d’aquestos papers emprenyadors no sé com acabarà, i sort encara que els majors de… tenen alguna reduccioneta, que no m’ho prenc a xanxa crega’m, ni vosté ho tinga per amenaça, no, que ja sap que sóc d’aquells a qui assenyalen la lluna i em quede mirant lo dit, tant és així que m’ha cabdellat aquesta mena de joc, aquesta mena de guerra infantil expressiva que ha reportat ací, virtual diu ja?

    Bo seria que totes les bregues foren així! El que passa però, el que em passa a mi ara, és que en la meua infantil estratègia batallera quan féiem ús i costum d’aquest joc que vos citeu no recorde de cridar Franco, no, més aïnes el paper preponderant el tenia la divinitat, Déu.

    No obstant això el que em té capficat perquè no puc recordar-ho del tot cert era l’aparició d’una espècie de “cabasset de cendra”, expressió que situada a l’últim travesser dialèctic donava definitivament per finida la disputa, proclamant-s’hi guanyador aquell qui l’emprava primer.

    Ja veus que en sóc de roín soldat jo.

    benavent

    Responder
  2. Rafael Benavent Benavent

    bnvnt: Gràcies per l’atenció del seu comentari. Estic tranquil que per vosté no aniré a la presó
    A més, si d’algún delicte m’acusen puc derivar en vosté, com R.Benavent (i Benavent) que és, tota responsabilitat. I no em vinga amb romansos de canviar de nom o de conducta, que
    el mateix li puc dir jo.
    R. Benavent
    PD. …i si vol baralla, virtual o no, jo cride a…Directament!

    Responder
  3. Benavent

    Roín soldat!

    Senyor Benavent (el de Rafel el Cartero… de Beniatjar potser?)

    Vosté em perdone però si anem al moll de l’os sàpia que m’ho estic pensant sèriament si no haurà arribat l’hora d’abandonar la lluita, de plegar-me al fatalisme del destí, ni que siga per comoditat, perquè caminem millor amb el vent a favor que no per camí tort, pedregós i l’aire a la contra, em pregunte si nó ha arribat l’hora de ser feliços, de traspassar o tancar, “local cerrado por abandono de actividad”, la Morta-viva que deia Llombart més morta que viva segons què mirem, perquè ho tenim magre com a poble.

    És molt el que s’ha fet, fa goig de veure, per exemple aquest internet, què de gent usant de la seua llengua per a comunicar-se arreu, això no obstant no som un país normal, no tenim la capital, no tenim mitjans de comunicació, ni una classe social dirigent -la burgesia que deien abans- que s’estime el país, què dic que s’estime, que crega en aquest pobre i dissortat país que cantava lo poeta, no tenim TV, ni… que són molts anys de lluita sorda i constant, de cara al vent amb la vespa mig somorta.

    Amb l’Espanya seria, és, més fàcil, amb el castellà és més fàcil, preferisc una llengua morta de mort sobtada, soterrada en terra pròpia encara, que no viva però ben fotuda, tan empobrida que un dia no siga altra cosa que una forma vulgar de parlar l’espanyol, un patois més.

    És difícil, ja ho sé, es tracta però de ser feliç… o no?

    Ja veus que sóc roín soldat, sense melindros.

    PS. Continue capficat amb lo “cabasset de cendra”, que ja no sé si m’ho hauré inventat.

    Responder
  4. Rafael Benavent Benavent

    A bnvt, en resposta:
    Soroll de sabres, Kramer contra Kramer, o el que és semblant: R.B.B. (vos), contra R.B.B. (un servidor): Apel·le al seu seny i bon taranà (que del meu no em fie), a fi de que la sang no arribe al riu.

    – Del «cabasset de cendra» no en tinc constància. Sí, però, de «fer-li agarrar el cabasset», en
    sentit d’emprenyar algú fins que s’enfade i perda la compostura. (Pense si no serà el que vosté està intentant amb mi)

    – Després de mentar logros importants i elogiar continguts en aquest espai, etc. (l’ha sobornat el director?), perdone si el percep cansat, abatut, desmoralitzat, a causa de la nostra pura i dura realitat. Ironies a banda, la veritat és que fa molt bona anàlisi Tot i això, amb tot el que estem vivint (quina meravella!), mirant enrere veig un got mig ple, no mig buit. Sí, tenim un hermot per País, però amb bona terra, aigua, clima…Cal desbrossar-lo, treballar-lo, regar-lo, podar-lo per tal que «naisquen flors a cada instant». Al compàs de la nostra dita popular: » Qui planta i cria viu amb alegria». Amb esforç, esclar. I motivats: «Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo….».

    – És veritat el poder d’Espanya a la contra. I la gent nostra al Cap i Casal. I la passota, aburgesada burgesia, dèficit en mitjans de comunicació, TV pròpia…Però no ens rendim, que el futur no està escrit. L’escrivim vosté, jo, cadascú, dia a dia quan no fem concessions ni renúncies dels valors que ens configuren com apersones i com a poble. Crec que, responent al seu suggeriment – pregunta sobre «ser feliç» que és el que tots anhelem, res de tot açò està en contra, ans al contrari, doncs tota coherència i fidelitat assolida o intentada és un bon camí.

    – Si com deduïsc pel seu escrit, vosté es considera roïn soldat i perdedor d’aquest duel entre els dos, com a vencedor li exegisc m’ho confirme dient-me, «Permençut», que era la rendició
    explícita equivalent a, em done «per- vençut», en aquelles referides baralles virtuals. (Constava ja, en la seua agenda). Per altra banda, farà bé en guardar forces per a una possible pròxima brega.
    Atentament
    R.B.

    Responder
  5. Benavent

    I a sobre els dos “Cartero”, que a dita funció s’hi dedicà un avantpassat seu, de primera mà que ho sé, i retorne, que potser exercí per ventura a Beniatjar?

    “Permençut” em done i em declare per vençut de totes, totes, ara que també sempre que no parlem de calerons, que això ja són figues d’un altre paner. Amb tot bé podem dir que, almenys, hem contribuït a fer visible aquest col.loquialisme, deixe-m’ho dir així, aquesta forma de dir -vulgarisme diran altres- d’aquest joc infantil.

    “Permençut” també perquè tot i la seua llarga experiència, que d’altres diran edat, veig que s’hi mostra amb un caràcter abrandat, amb un corfort vigorós per a continuar i escometre aquesta llarga lluita de país, davant de la qual cosa lo meu cor de roín soldat, trencadis i ensenyorejat, no pot fer altra cosa que retre’s.

    Responder
  6. Rafael Benavent Benavent

    Efectivament: L’avantpassat a qui tu em remets era el meu avi matern i, a més, també s’en dia
    Rafael Benavent. Tenia al seu càrrec Llutxent i Pinet. Hi anava amb bicicleta, tant si plovia com si nevava. És el que m’han contat. Jo no el vaig arribar a conélxer, però sí molta gent major del poble que encara viuen.
    «Permençut»?. Sense calerons?. Fantàstic! Per acabar: el convide a un café…i vosté només pague. I resteu content per tant generós òbol que vos reclame front a les simulades (?) amenaces per part seua de que vaig ser víctima en el seu primer envit.
    R. Benavent

    Responder

Responder a bnvnt Cancelar respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

CERCA I TRIA

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

MARXA al CRIST de Juan E. Benavent

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ELS MÉS VISITATS