Select Page

MISTERIS DEL CAMÍ DE SANTIAGO: PELEGRINS LUXURIOSOS

MISTERIS DEL CAMÍ DE SANTIAGO: PELEGRINS LUXURIOSOS

CREU DE FERROt

 

MISTERIS DEL CAMÍ DE SANTIAGO: PELEGRINS LUXURIOSOS

 

Arribava quasi a les tres de la vesprada, i més cansat que el tio de la Veta, al poble de… —Perdoneu-me però vaig fer la promesa a la germana portera de què no li diria mai a ningú el nom de l’indret on estava situat aquell monestir, perquè si no li ho assegurava  amb paraula de bon pelegrí no em contarien la verídica història que hi va succeir allà pels anys de Maria Castanya, que com tothom sap en seran més d’uns mil i pico.

 Toquí a la porta i en veure la monja que em va obrir m’adoní que era una d’eixes que no saps si l’han tret d’un sarcòfag egipci o és que els aires d’aquelles muntanyes són tan ressecs que a poc a poc les encartona. 

 Em donaren bé de dinar i per als postres em tragueren una coca de llanda de Santiago i un licor que segons deien el fabricaven elles amb una formula secreta que anava transmetent-se d’una mare superiora a la mare superiora següent.

 Fóra pel cansament o per l’efecte de la beguda, puc dir-vos que m’entrà una soneguera que no podia amb la meua ànima. La mongeta que ens havia servit l’àpat ens digué, als tres únics comensals d’aquell dia, que era normal després dels kilòmetres que dúiem a l’esquena i que ella procuraria mantindre’ns desperts mentre ens contava un susuït que de segur seria del nostre grat, encara que com eren homes possiblement… Si bé, si no volíem que seguira, només teníem que dir-ho. Tots assentirem i acceptarem allò que ens proposava perquè…, és que tenia la veu tan dolça, la cara tan fina i els ulls blaus cel que ningun mortal podia negar-se’n. I allà començà a parlar…, i jo ara juraria que, mentre ho feia, un cor d’àngels entonava cançons jamai oïdes per orelles humanes …

 Un vesprada semblant a la del dia que estem, com feia bon oratge, a una de les novícies la germana cellerera li manà que, per fer el sopar, arreplegara herbes junt a l’hort que hi havia al costat del monestir; estava aquest junt al camí per on passaven els que anaven a Compostela.

Tres pelegrins que hi arribaven i que de pietat i d’esperit del que gaudeixen els que fan la peregrinació  sembla que no en tenien massa, i  en veure a la jove amb les faldes de l’hàbit arremangades, els braços a l’aire, la pell rossenca, tan tendra, tan innocent, els maleïts no tingueren altra ocurrència que posseir-la, o dit en llenguatge vulgar: violar-la. 

Potser que fóra el dimoni qui els espentava a fer tal malifeta o que, com eren estrangers, no tenien cap indici de bona criança.  El cas és que per perpetrar aquella abominable i diabòlica intenció s’amagaren dins d’uns brossegals i des d’allà, contemplant a la incauta mongeta aliena al perill que corria, esperaren que acabara d’arreplegar uns llicsons i unes cama-roges. Com feia una mica de xafogor i per descansar, la dona es va asseure en un marge d’un bancalet que hi n’havia. 

Amb la falda arremangada començà a donar-se aire a la cara i en adonar-se’n de la imatge que tenien al davant,  els facinerosos, per no dir bandolers, encara s’excitaren més en veure a la incauta  com es llevava de damunt la suor amb un mocador assecant-se el coll i alhora també es descordava la part superior de l’hàbit mostrant… Què vaig a contar-vos  que no hagueu imaginat ja?

Com llops famolencs s’abalançaren sobre la verge. Un li tapà la boca amb les manotes perquè no emetera cap crit. L’altre li llevà amb violència, i sense mirament, la roba interior fent-la  a trossos. El tercer, ai el tercer!, es va abaixar els calçons i amb tota las lascívia del món sencer, i sense  contemplacions, es preparà per consumar el fornici.

I mira per on, encara tingué forces la novícia per donar-li un fort mos al que li tapava la boca i en lliurar-se de l’opressió va emetre un crit tan ensordidor —com si fóra el desagradable so d’una moscarda, però amplificat mil vegades—, que els criminals agressors es taparen els oïts creient que anaven a rebentar-se’ls els timpans.  

 A l’instant aparegueren volant per l’aire dos dotzenes de monges que caigueren com una pedregada damunt dels assaltants de la jove i frustraren l’intent de violació. I amb un soroll atronador acabaren amb la vida d’aquestos falsos pelegrins estrangers.

L’endemà altres caminants a Compostela trobaren els cossos dels tres individus: nus, mutilats i fets una destrossa. Els bons pelegrinants varen pensar que tot havia sigut obra de lladres que no trobant-los diners, ni res de valor, s’acarnissaren fent tant de mal a companys de camí. Demanaren aquelles persones que els tres foren inhumats al monestir donant-los cristiana sepultura.

Conten que mentre s’hi feien els precs fúnebres de rigor, el grup de mongetes més joves ficaven cara de beatífic somriure que no s’ha sabut encara a hores d’ara què significava.

Ens digué la que ho contava que una monja, la de més edat que hi en quedava, li confessà que una altra monja que vivia quan ella entrà al monestir, li contà que una més vella encara deia que abans de fer-los a trossos es dedicaren les germanes voladores a altres quefers que per ser pecat no podia relatar-los.

—Vostés què creuen del que acabe de contar?—  Ens preguntà la jove.

Ningú dels que estàvem aquella vesprada va tindre la frase adequada per a contestar. No sabíem, o no volíem dir, què passava pel nostre cap.

 Abans de vespres anàrem a la cripta i ens mostrà les tombes dels luxuriosos sobre les que sempre hi ha rams de flors fresques sense que ningú sàpia qui les fica.

—Secrets del Camí de Santiago—, ens comentà tancant l’ullet.

 Sí que jo, aquella nit, vaig dormir dins del sac tot vestit i només em vaig llevar les sabatilles per si de cas. Duia a l’esquena recorreguts més de sis-cents kilòmetres i tenia que descansar. Així i tot si calculeu els que n’hi ha des de Roncesvalles no sabreu mai on està el dit monestir, i doní paraula de guardar el secret! Encara que de calor en vaig passar més que els condemnats en les calderes de Pere Botero. No sé el perquè si per aquelles terres per la nit refresca i la sala dormitori era gran i només que n’havien dos més i jo!  Misteris del Camí de Santiago.

 

Salva

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

5 Comments

  1. Salva

    Dos amics m’han preguntat si el que conte del Camí m’ho invente. No sé si ho he dit alguna vegada, però per si de cas ho repetisc: els he oït en els “albergues”, tot i que hi ha algun que altre llibre on es parla també dels “misteris” de la “calzada jacobea””, sobre tot el tema de bruixes i dimonis. No oblideu que són terres de “meigas” que “haberlas, haylas”…, com diuen per allà.
    És que trenta-dos dies caminant dóna per a molt!

    Responder
  2. Pepe

    Senyor Salva:

    M’han preguntat si les il·lustracions que acompanyen a alguns dels seus escrits i que van signades, com per exemple la il·lustració d’avuí, són també creacions seues, la qual cosa afegiria un valor especial a aquests treballs.

    Responder
  3. Salva

    Sí señor director, els dibuixos són meus.
    El de l’actual escrit fou del primer Camí, el vaig fer amb un grup de companys del treball després de jubilar-nos. Està situat el munt de pedres i la creu de ferro prop de Foncebadón. Aquest és un dels punts emblemàtics i el més alt del trajecte: 1495 metres.

    Responder
  4. Antonio Gonzàlez

    Siempre he tenido curiosidad por conocer los motivos de la devoción mundial por hacer el camino de Santiago.Algo normal si eres un agnóstico convencido como yo.
    Evidentemente,a algunos o muchos su fe les pone en el camino de la tumba del apóstol.Pero y los otros?
    Después de hablar con amigos y conocidos y de oir por aquí y por allá, pienso que unos lo hacen por deporte, otros por turismo, otros porque gusta contarlo, y pocos, los menos, porque necesitan “resetearse”.Y por supuesto habrá quien ha oido hablar de los misterios del camino y la ansia de aventuras les lleva a intentar ser protagonistas de su propia historia.

    Responder
  5. Rosa

    Jo he fet el cami i no havia sentit la historia, pero siga o no veritat aquestes histories formen part de l·encant del cami.
    Ja fa temps que ho vaig fer,pero es queda en el meu record com una experiencia inoblidable i quan parle d`ella no puc si no dibuixar un somriure en la meua cara.

    Responder

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

CERCA I TRIA

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

MARXA al CRIST de Juan E. Benavent

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ELS MÉS VISITATS