Seleccionar página

REFLEXIONS POSTELECTORALS (Especialment dedicades als dos Benavent R)

REFLEXIONS POSTELECTORALS (Especialment dedicades als dos Benavent R)

REFLEXIONS POSTELECTORALS

(Especialment dedicades als dos Benavent R)

Potser que, com aquest ensomni l’he tingut altres vegades, algú ja l’haurà llegit; no li fa, crec que intentant seguir vostres discursos plens d’aclariments, com li cal a persones educades davall la cultura que heretàrem de Grècia, Roma, Cristianisme, Humanisme, Reforma, Contrareforma, Concili de Trento, Revolució Francesa, i alguna cosa més que ara se me n’enfuig, us el tornaré ha relatar. És un malson que torna, com les oronetes al seu niu, quan venen eleccions i que em ratifica una mica amb allò que m’intente dilucidar i no sé, si com amb mi ho fa, també per a la resta de persones servirà i d’una deixarà l’assumpte del resultat dels comicis de juny de 2016 tan clar com un ull de peix.

Allà va:

És de vesprada. No vull fer la meua sesta habitual del migdia; tinc tanta calor que em fique un barret de palla del meu iaio i me’n vaig a passejar. M’encamine cap a un campet que he heretat de mon pare a l’altre costat del cementeri.

En passar per davant d’aquest indret veig la porta entreoberta i em resulta estrany: de vesprada i un dijous? A qualsevol veí li resultaria tant o més sorprenent que a mi. Els dijous crec que no hi ha visita, així està resa el cartell de ceràmica de Manises col·locat a l’entrada.

Espente la porta amb la mà i entre. Junt els dos xiprers que donen la benvinguda al cementeri està ella: erecta, vella, amb un vel al cap, vestida de negre, uns quants cabells entre blanc i groguencs li cobreixen part del rostre, la seua figura provoca certament rebuig, però la cara no m’és del tot desconeguda.

En fer un senyal indicant-me que la seguisca, no ho dubte ni un moment. Abans de seguir contant us confesse que no sóc gens poregós ni m’espanten els morts.

Per un corredor estret i entre nínxols, caminem endinsant-nos fins arribar on s’acaba el cementeri. N’hi ha una construcció que no és un panteó, ni tampoc un mausoleu. Què pot ser? La meua curiositat creix per moments.

La vella m’invita entra-hi. Lli faig cas i obrim la porta. Després de passar tots dos es tanca aquesta de colp impulsada per un gran moll.

Els meus ulls, acostumats a la llum encegadora del cel blau de la vall d’Albaida no veuen res al principi. Encén un cresol i comença a moure’s. La torne a seguir. Ja puc veure on estem, és una estança gran, amb molts armaris, alguns tenen les portes entreobertes. Per l’aspecte més aïnes pareix allò un depòsit d’una cosa que m’estic imaginant. Escampades pel sòl de terra n’hi ha bastant pedres amb figures tallades pendents de classificar. Tot i això de no tindre gens de por, la pelussa de l’esquena comença aborronar-se’m i pel meu bescoll puja un cosquerelleig que, arribant pel cabell del cap, fa que aquest també s’aborrone.

Absort com estic amb les meues cavil·lacions no m’adone que la dona ha desaparegut.

Ja no és por: és terror el que estic sentint!… Almenys si tinguera un telèfon mòbil podria telefonar al 112, però… I si no està operatiu el 112? I si ho està… N’hi haurà cobertura?

Busque activament un endoll per les parets, per terra, pel sostre. Res, no n’hi havia cap d’endoll. Per a què vull jo un endoll? –em pregunte– si no tinc res per connectar i si en tinguera alguna cosa… Què seria?

Els meus pensaments m’afonen més i més en aquell pou d’angoixa en què em trobe.

De sobte oïsc un soroll i en girar-me hi veig la palometa de la calavera. Està atrapada dins les gotes de cera d’un ciri que encara fumeja. L’agafe amb tendresa; em mira als ulls esbossant un somriure…, i expira. Contemple els meus dits i en ells m’ha deixat, a manera de regal, un polset verd fosc de colors molt vius.

La vella torna a entrar amb una mata de timó i una altra de romer blanc en la mà dreta.

—Per què has matat a la palometa? Portava anys jugant amb ella— em diu amb veu plorosa.

Em fa llàstima la pobra dona allí tan sola! Li promet que li regalaré un telèfon mòbil dels de tercera generació; en oir-ho veig com s’il·lumina el seu rostre; li han desaparegut les arrugues i ja no em sembla tan vella.

–Ix per la porta de darrere fill meu, la que dóna a ponent.

Vaig eixint tranquil i una vegada fora aspire profundament l’aire fresc. Davant s’alça majestuós el Benicadell –el Tossal de Migdia–, la Penya Cadiella del Mío Cid…

I a la vall d’Albaida continua tan intens com sempre el cel blau.

4 total views, 1 views today

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

Deixa les teues opinions...

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

CERCA I TRIA

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

MARXA al CRIST de Juan E. Benavent

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ELS MÉS VISITATS