Select Page

LA HISTÒRIA BONA VA DESPRÉS

LA HISTÒRIA BONA VA DESPRÉS

LA HISTÒRIA BONA VA DESPRÉS

Ningú ha dit que escriure siga fàcil, només cal llegir els bons narradors que capten bones històries i a més saben contar-les per adonar-se’n, com és el cas de la Rodoreda de la qual compartim conte que va tot després, una història que commou, que no deixa indiferent, característica de la bona literatura, una dona, la protagonista d’aquest relat potser doblement castigada, sensible -vol comprar-se unes flors- “se les emportaria totes les del carretó”, però decidida, malgrat tot, a prostituir-se, “Dec semblar… exactament el que vull semblar!” diu, per escapar de la misèria… I fins ací puc contar.

Una història de mirades polièdriques, atapeïda de simbolismes que s’ha de rellegir per anar descobrint els raconets d’un relat d’un altre temps, un bitllet de “mil” du per títol, de francs, que aleshores eren tot una fortuna per a segons qui, i a la vegada una història universal –característica també de la bona narrativa-, ja que en altres aspectes encara pot ser, i tristament, actual.

I als que no els agrade llegir, que ho deixen ací –si han arribat, és clar- que no cal fer més campanyes de promoció i prosselitisme de la lectura, campanyes arranjades des del “buenismo”, qualificatiu repetit ara i adés per part d’alguns com un mantra. No massifiquem la lectura no ens passe com passa amb el turisme. No cal que lligen tots tampoc!

EL BITLLET DE MIL

El bitllet de mil és un conte escrit per Mercè Rodoreda l’any 1978. Forma part d’un dels últims llibres que va escriure, Semblava de seda i altres contes, un recull de contes.

«Ja n’estic tipa, de tanta misèria!» Es va posar l’abric, vell i tronat, i va obrir la porta d’una revolada. A l’altra banda del replà la veïna escampava cera pel parquet de l’entrada. Quan se’n va adonar l’altra ja l’havia vista.

—Quin goig que fas… t’has pintat els ulls i tot… —s’havia redreçat damunt dels genolls i se la mirava embadalida— …i t’has arrissat… si jo tingués els teus cabells… trigaràs molt?

—No ho sé. Me’n vaig a veure la meva amiga, la Isabel, que està molt malalta. —Va dir tot tancant la porta amb dos volts de clau. La claror del carrer va sobtar-la tot i que la tarda anava cap a l’acabament. De cop va sentir una mena de feblesa a les cames com si la voluntat anés a abandonar-la… però estava ben decidida. Res no l’aturaria. El primer home que li va passar pel costat va fer un xiulet i es va quedar palplantat mirant-la. «M’he pintat massa els ulls. Dec semblar… exactament el que vull semblar!»

En aquella hora passava poca gent pel boulevard Rochechouart. A la cantonada del carrer Dunkerke hi havia, com sempre, Zuzanne amb el carretó de les flors: embolicava clavells amb paper transparent. «Que no em vegi tan pintada!» Tot just ho havia acabat de pensar que Zuzanne aixecà el cap. —Bon dia. No vol cap flor avui?

S’hauria endut totes les del carretó. Els clavells devien ser acabats de collir i els poms rodons de les violetes de Parma semblava que esperessin senyores vestides de gris amb vels al capell perquè se les enduguessin a morir en gerros de cristall a dintre de cambres polides amb claror dolça i butaques de vellut.

—Després, quan tornaré a passar.

Va estrènyer el portamonedes buit contra el pit. La seguia algú. En un vidre d’aparador va veure l’home que feia un moment havia xiulat i s’havia girat a mirar-la. Va esperar trobar-se davant d’un altre aparador per veure’l més bé. S’hi aturà. El cor li batia i no sabia com fer-ho per mirar-se’l. Era com si els ulls li fessin nosa. Se’ls havia pintats massa.

—Puc invitar-la a prendre alguna cosa?

Havia pogut veure, malgrat l’angúnia que li feia, que era jove, prim. Duia una gavardina i un feltre verd botella. Sense contestar-li tornà a caminar. Quan va arribar a la plaça Pigalle travessà cap al centre, mirà una estona les revistes d’un quiosc de diaris i es va dirigir cap al baixador del metro. Es va aturar i va repenjar l’esquena a la barana. Tot d’una, quan ja creia que havia perdut l’home que havia xiulat, el va veure que travessava el carrer. Tots els homes se la miraven. D’un gest enèrgic es va espolsar els cabells… i va sentir una veu càlida ran d’orella.

—Vols venir?

Se’l mirà fit a fit, calculà i digué baixet però decidida: «Cinc-cents.»

Una esgarrifança de fred li va resseguir el cos. No veia res. Un múscul de la cama li palpitava sense parar i el cap li feia mal. Ell la va agafar pel braç i amb una veu fosca va murmurar:

—Vals el doble. Mil!

* *

Estrenyia el portamonedes contra el pit. Tenia els llavis despintats, una mica lívids. Amb un gest brusc del cap apartà els cabells del front. I va dir mirant les violetes: «Un pom. Aquell de darrere de tot. És el més bonic.» Zuzanne va somriure: «Agafi’l vostè mateixa.»

Va avançar la mà tímidament i va agafar-lo. Estava al costat de dues garbes de clavells blancs. Zuzanne el va embolicar amb aquell paper transparent que encara feia les flors més misterioses i ella va treure el bitllet de mil del portamonedes. Zuzanne se’l mirà. «No sé si tindré prou canvi…» Li va donar les violetes, va agafar el bitllet i el va deixar estès damunt de les flors. Va començar a forfollar per la cartera.

—No, no en tinc prou. Vaig fins al forn i torno de seguida.

Mentre s’esperava una senyora es va aturar davant del carretó.

—A quin preu ven els clavells?

—No ho sé. Esperi’s un moment. La venedora ha anat a buscar canvi i tornarà de seguida.

Era una senyora de mitja edat. Tenia les galtes rodones, maquillades d’un color de rosa tendre.

—Són fresques, les flors, avui. Si les violetes de Parma fessin olor potser em decidiria a comprar-ne, però la meva filla, sap?, té un deliri pels clavells. És bonic el seu pom… Molt car?

Li anava a contestar en el moment que Zuzanne arribava. Amb un dit es gratava la galta i tot mirant el bitllet va dir:

—El seu bitllet és fals. Veu? Es coneix amb aquestes ratlletes: haurien de ser ben morades i són blavoses. Si sap qui li ha donat encara el podrà tornar.

Deixà les violetes en el mateix lloc d’on les havia agafades. Al costat del gran feix de clavells blancs. Zuzanne li va dir: «No es preocupi, ja em pagarà un altre dia… emporti-se-les…»

—No, no: gràcies.

Caminava de pressa amb el bitllet plegat a la mà. Una glopada de líquid li pujà de l’estómac al coll, tan àcida que li va fer tancar els ulls. Respirava amb la boca tancada, profundament. Va entrar al pis. Se sentia olor de sofregits: devia venir del celobert. Va ficar el bitllet a dintre d’un sobre i el va clavar amb quatre xinxetes sota el darrer calaix de l’armari mirall. Amb la mà es va tocar la galta: bullia. Mirava la paret fixament: mai no s’havia adonat que els rams del paper tinguessin la vaga forma d’un cigne. El muscle de la cama li tornava a palpitar. «I ara què?» De sobte es va ajupir i va desclavar el sobre amb una revolada. Quan va tenir el gas encès hi apropà la punta del bitllet i va esperar que es cremés. Els dits li feien mal de tant que l’estrenyia. Després va anar al rebedor, es va treure l’abric, el va penjar i va començar a fer el sopar. El seu home no trigaria gaire.

The following two tabs change content below.
Benavent

Benavent

El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d'enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més...ens enriqueix i il·lustra. L' estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
Benavent

Latest posts by Benavent (see all)

Deixa les teues opinions...

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

CERCA I TRIA

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

MARXA al CRIST de Juan E. Benavent

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ELS MÉS VISITATS