Seleccionar página

VESPRADES AMB MARIA LA FORNERA (MA MARE)

VESPRADES AMB MARIA LA FORNERA (MA MARE)

VESPRADES AMB MARIA LA FORNERA (MA MARE)

De segur que molts de vosaltres haureu passat hores xarrant amb la mare o el pare quan u d’aquests s’ha quedat a soles perquè la parella se n’ha anat. Per a mi foren moments inoblidables, cada vegada que estàvem els dos junts la deixava que s’esplaiara contant-me un grapat de coses que duia allà al més dins. Foren converses que alhora ens servien a cadascú de nosaltres per sentir-nos si cal una mica més units. Vaig anar arreplegant-ho per escrit tot allò que em contava i que després ella intentava llegir, si bé els ulls li fallaven i era jo el que li feia un resum. En tinc una bona col·lecció. Volguera hui mostrar-vos un de tants dels capítols que formen part d’aquelles vesprades. Comprendreu que, com a tothom li sol passar, aquesta figura continua a hores d’ara fent-me falta.

Comencem:

—Tu preguntes massa Salvadorín, i al preguntaor mentires en ell; sempre ho he sentit dir i en el teu cas un dia t’enduràs una resposta que no t’agradarà gens. Tin en conter que la gent se’n farta si vas fotent com si fores un inquisidor. Tens que ser més listo fill i no ser tan directe i tindre més picardia, perquè és que tots els homes sou uns ignorants, es penseu que ho sabeu tot més que ningú i per això es baralleu per qualsevol cosa. Astúcia crec que li diuen els castellans, que d’això no en teniu ni gens ni miqueta. Ta uela Maiteresa la Redonda, ma mare que en Glòria estiga, contava una història d’aquell senyor molt ric, conde o marqués deuria de ser, que vivia en un castell i volia casar-se en una dona que no fóra escodrinyadora i que sabera guardar un secret. Com era l’amo i podia fer lo que li passara pel rot, va posar una condició a les diferents dones que en va tindre. Des del primer dia que entraven en el seu palasio els entregava un manoll de claus de cada una de les habitacions de la casa; l’esposa les podia obrir totes excepte la que tenia la porta de color roig. Si ho feia seria degollada immediatament.

En va tindre quatre dones que no li feren cas. El preguntaràs com ell sabia que l’havien obert, no? Pues la clau de la porta prohibida estava feta d’una classe de ferro que en contacte en la sang canviava de color i no n’hi havia mans per poder-ho netejar. Elles, més ignorants que un pardal bovo, cauien en la tentació i allà anaven a obrir-la i, en el moment que ho havien conseguit i es quedava oberta de bat a bat la porta, la clau, automàticament, se n’eixia del pany i com un plom s’afonava dins del bassal que n’havia al sòl de terra en la sang de les anteriors dones que com ella no li havien fet gens de cas…, i ja podien fregar i fregar la clau, perquè el color que prenia no se n’anava ni a tirs i, com totes les nits, el senyor abans d’anar a gitar-se repassava el manoll, ràpidament sabia lo que havia passat i a l’endemà, a l’escodrinyadora, au! Coll tallat!

Però, sempre n’hi ha però en tots els cuentos. Un dia aparegué una xicona molt ben plantà, més pobra que les rates però més lista que la fam, que s’atreví a casar-se en aquell home tan roín. Igual com a les atres, li va donar les claus dient-li lo mateix de sempre. Ella, com ja t’he dit adés que era molt sabuda, va agarrar el manoll i en una veta se’l va lligar al davantal que duia. Una a una anà per totes les habitacions que n’havia i quant va arribar a la porta roja, en obrir-la, el pany va escopir la clau i esta no aplegà a tocar terra, es quedà penjant del davantal sense tocar la sang. Per la nit l’home repassà el manoll i com no va vore res anormal es gità tan tranquil. A l’endemà, quant pogué la dona fugir, se’n va eixir del castell i se’n va anar a parlar en el rei i li contà de pe a pa tot lo que havia vist. Excuso el desir-te lo que li va passar al bandoler de l’home: li tallaren el coll i después li lligaren els dos braços i les dos cames a quatre cavalls, els feren córrer a cada un per un costat i allà quedaren escampats per terra els trossos del conde o del marqués, que jo no sé ara lo que era ixe asesino.

—S’ha quedat ben a gust, eh?

—Ja el sabies?

—Sí, però m’ha agrada’t perquè l’ha contat com si fóra la uela, encara que a quin sant em ve amb esta història?

—Veus com no teniu gens de picardia?

—No caic.

—Pues agarra’t fort a la caira, no siga cosa que el pegues una baquinà i t’òbrigues el cap. De veres que no saps què vol dir el cuento que acabes d’escoltar? Deixa-ho, més val que es quede tot com està, la mare el fea més espavilat, però eres home i ja se sap que de força en tindreu molta però de empomar-les com van caiguent no en sabreu res de res mai. Un dia que la mare estiga en ganes ja t’ho explicaré i voràs com ho entens.

—Per què no ho fa ara?

—Ara? No rei, mos queda poc de temps i vull contar-te lo que m’ha passat este matí, del susto casi m’agarra un atac. Venia jo de comprar-me l’arreglo del dia: pa, unes carxofetes, bledes i una botella d’aigua mineral. Abans d’aplegar al cantó del carrer…

—Mare, no seguisca, ja ho he contat. No ho ha llegit?

—Sí? Segur que ho has contat? La mare té ja poqueta memòria. Sóc un tros de vella i els vells ja se sap, perdem la memòria apresa d’un dia per un atre, va a la carrera. Déu no devia consentir-ho. No devíem arribar a estes coses, antes tindria que amportar-mos-en i en pau. Ara estaríem ton pare i jo allà els dos juntets i no vos donaria tanta faena. Ai Senyor!

—No diga desficacis que vosté bones ganes té de viure.

—Són desficacis voler estar junt a ton pare?

—No, això és molt bonic i normal en parelles que com vostés han estat tota la vida junts.

—Tota la vida diu! Des de què teníem tres anyets i juàvem pel carrer dels Santets de la Pedra ja érem noviets, els atres xiquets mos embotinaven diguent-ho. Jo no hauria sabut viure junt a un atre home, i mira que n’he tingut de propostes, sense anar més llunt… Tranquil, sé que ho saps i no vaig a repetir-ho, val?

Quant de temps fa de tot allò! Veus? D’ixes coses me’n recorde com si fóra hui. Per què és Salvadorín? Té igual, que t’enrotllaràs, voldràs explicar-m’ho en paraules que no vaig a antendre i perdrem el temps els dos, tu i jo.

Ai xico, la mare es passa sense voler de unes coses a atres, ja veus, em faig vella i els vells tot són romanços, què vols?, com tenim poca memòria repetim i repetim sense saber que ja ho hem dit, però teniu que tindre paciència, que si Déu vol tots aplegareu a nostra edat i voreu com vos passa igual; mal senyal seria que no arribareu. La mare no vol, cuideu-se molt perquè si no…, ai!, dixem-ho estar que no vull ni pensar-ho.

Vaig vore l’atre dia en la televisió un programa que parlava de les estreles i de tot això. Mira que a mi m’agraden ixes coses, una de les raons perquè em sap mal morir-me és perquè no podré vore si viatgen més allà de la Lluna, a Marte, a atres planetes; què bonico seria anar tan llunt i vore el que n’hi ha. Quant encara vivia el pare vérem una serie que eren molts capituls que ara no sé com es dia…

—Cosmos.

—Sí una cosa aixina. Era un poquet pesada perquè la majoria de coses, si el dic la veritat, casi ninguna, no les vaig entendre, sobre tot en parlar dels viatges al futur i al passat. Tu saps que por? Anar a vore el que feen ta uelo i el teu bisabuelo, no sabrien qui eres i a lo millor te’n podies trobar alguna cosa que no t’agradara, o agarrar alguna enfermetat de les que hui ja no n’hi ha. Toca, millor serà que ho dixem estar com va ocórrer en el seu moment perquè, si no, podíem trastocar-ho tot i menut guirigall s’armaria. Al futur tampoc voldria anar, allí no coneixeria a ningú i em trobaria com una òbila encantà sense saber què fer. Quin marejol els donaria als que m’arreplegaren, què els diria?, mira jo sóc ta uela, o ta tia, o que sé jo. Res xico, que el que estiga bé que no es moga, ja ho diu el refrán, però veus?, això de les estreles sí que m’abellix saber-ho, encara que jo no estic tan tonta que no em done conter que a la meua edat ja no tinc gens de temps per a voreu. Tu sí que ho voràs. És que han passat tantes coses des de què jo vaig nàixer. El món ha avançat molt. Mosatros, quant érem uns crios i veiem un cotxe, se n’anàvem corrents a la carretera a vore’l xillant: un cotxe, un cotxe!, i la gent s’asomava apartant i fent un buit en les persianes de sa casa per saber què era aquella cosa tan estranya, o qui anava dins del trasto, perquè oportunitats de voren algun no en teníem cap.

Ascolta, tu tindries que ser més pacient, és que no t’aguantes gens i remugues del comportament de la joventut i jo crec que n’hi ha que dixar que vaja un poc solteta, no molt, per supost, perquè si no es desmadren i passa lo que passa, i més si són dones. Per què sempre tenim les de perdre? Quin dia serà el que els homes ho entendreu?

—El què hem d’entendre?

—El què, el què! Tu no eres tan re listo?, pues pensa un poc i voràs que ja va sent l’hora de que em dugues a casa que està fent-se de nit i no li agrà a la mare que vages a ixes hores tu a soles pels camins que no se sap mai lo que el pot passar i jo no meu perdonaria.

—Lo que vosté vullga, mare.

Salva

4 total views, 2 views today

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

Deixa les teues opinions...

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

CERCA I TRIA

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

MARXA al CRIST de Juan E. Benavent

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ELS MÉS VISITATS