ICONADULIA

Sembla que tant de “bonisme” i tantes ganes de ser moderns està duent-nos a viure davall d’un pensament que no és gens nou. L’humanisme, el coneixement en general, el tindre cultura com se sol dir és signe de “carca”, retrògrad. No debades —ho vulguen o no els progressistes de carreró—, eixe pensament continua multiplicant-se dins de nosaltres igual com s’expandí l’Església primitiva; sant Pau deia: “el saber d’aquest món és neciesa per a Déu”.

Hem de trencar qualsevol vestigi del passat perquè ens recorda a l’immobilisme; s’ha de continuar derrocant fins el moment que ens obliguen per la força a tindre la visió continua de relíquies vetustes.

Ni més ni menys s’està seguint el mateix camí dels monjos vestits de negre que assassinaren a Hipatia, destruïren els temples i renegaren del saber de Grècia i Roma.

Incauts persisteixen en caminar per la senda dels seus avantpassats sense saber-ho. Creuen que ens aporten una nova etapa, una nova era que, possiblement, ens duga a una edat obscura, a una altra edat mitjana de barbàrie.

Tanmateix, teòricament responsables són els encarregats de l’educació del personal perquè dicten les normes que s’han de seguir. L’analfabetisme és la bandera davall la qual han estat criats i formats eixos individus dominants, per tant, poc poden fer els peons de l’ensenyament per rectificar el camí dels “parabalons” que proliferen servint pel món de la regidoria publica actual.

Com solia oir a l’escola: “nada se destruye en la naturaleza sólo se transforma” i durant els últims dos mil anys nosaltres nomes hem fet que canviar-li el nom a aquesta manera d’actuar.

Malgrat tot el que acabe d’escriure, he de confessar que no tinc el bàlsam de Fierabrás que puga posar-li remei perquè sempre que m’he dedicat a pensar sobre l’assumpte em ve al cap que als mamífers “ens agrada matar al pare”. Serà que ho duguem clavat a l’ADN? O que practiquem la iconoclàstia dins de nostra societat sense adonar-nos-en?

Veure massa la tele “aborrega”, ens converteix en fanàtics de la iconadulia amb el mateix sentit devot dels que veneren imatges de pedra o fusta, si bé els ídols  —de carn i sang— siguen polítics, gent de la faràndula o de l’esport.

Mentrestant: “VIVAN LAS CAENAS”.

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.