Seleccionar página

SAMSÓ I DALILA

SAMSÓ I DALILA

     Fa poc hem comentà el meu amic de Corbera el dia que anàrem a veure la pel·lícula Sansón y Dalila al cine Versalles allà pels anys cinquanta del segle passat i deduirem que: a més de veure la força de l’israelita, com acabava ell a soles amb una caterva de filisteus i que la malvada d’Hedy Lamarr ―l’actriu que feia de Dalila― no portava molta roba damunt, que seria per açò últim que el retor del col·legi no volia que la vérem perquè com estava qualificada com “3R con reparos”…, i nosaltres, innocents que acabàvem d’entrar a l’adolescència, anàvem lligant caps descobrint secrets d’eixa cosa tan obscura com és el món del melic per avall no sabíem per on tirar. Mira, com ara la jovenalla sembla que ja ve de fàbrica ensenyada no poden comprendre que la majoria de xavals, en aquella època, estiguérem tan càndids…, és a dir: un poc massa “alelats”!

     Però estava clar: si cabuts cedíem a la temptació i anàvem al cine, només creuar la porta d’entrada ja teníem el primer pecat i no et dic si allí dins, en la foscor de la general, els pensaments volaven desbocats per culpa de les escenes tan atrevides que ens mostraven en color by technicolor.

     Estigué el de Corbera fa poc de temps per terres de l’orient i veient les restes arqueològics, que en tenen per a donar i vendre, no podia evitar ell de pensar amb l’amic Samsó carregat amb la cornamenta que li ficà la Dalila després d’haver-lo enganyat amb una legió de filisteus, sofrint amb estoica resignació la ceguera que aquests infidels li provocaren amb un ferro al foc per culpa de la traïció de la femella desvergonyida…

     ―Para, para, que al remat la pobra xica es va penedir de tot el mal que havia fet i es deixà sepultar junt al forçut ―el de la llarga cabellera― davall dels enderrocs del temple d’Henoc…

     ―No amic, el déu era Dagó que… Deixem-ho estar. Com sempre els americans fan i desfan en el cine qualsevol història i la canvien segons el seu caparrutxo. Ara te la conte jo i veuràs:

    »Samsó és un jueu que pel que se sap no es rentava mai el cabell, el duia tot greixós, era un fartó insaciable, més bast que un forrellat de porquera i d’amagat practicava l’halterofília. Era el típic cas d’individu molt rebel que no parava en torreta mai: que si un dia ajudava al partit dels retornats d’Egipte; que en passar-li pel cap se n’anava a la torre de Babel i es barallava amb els que no mantenien la llengua original de Noé…

     ―Aguanta el carro! Que Samsó és molt posterior a lo del Diluvi Universal.

     ―I què? Tu no saps que els jueus tenien el llibre on diu com viatjar pel temps?

     ―De llibres no n’havien encara.

     ―Això ho diràs tu. Escrivien sobre tabletes de fang, que eixos han sigut sempre molt “listos”.

     ―I lo que diu la Bíblia, què?

     ―S’ha de respectar sempre. La meua versió me la donà mon tio Ricardo que la va traure quan als anys vint o trenta del segle passat estigué treballant en la Renaúlt a França. La va arreplegar d’un grup d’iniciats en Intra Historie Ésotérique que es reunien en la rue Sant Jacques a Paris.

     ―I com acabà el Victor Mature de la Bíblia…? Eh? Listo!

     ―Primer va destrossar un regiment de filisteus atacant-los amb una barra de burro perquè abans al Samsó el tiraren dins d’un barranc on hi havia un lleó, al que va fer en dos trossos amb les mans nues. Com li trobà un vesper dins de la panxa de la fera s’enutjà i se’n pujà cap amunt arramblant amb totcristo que anava trobant. És que ell era animalista i no li agradaven les corregudes de bous, i com no: li preocupava el medi ambient.

     ―I de la Dalila?

     ―Era la concubina del general que manava la tropa vençuda i el xicon se la va fer com un trofeu de guerra, si bé era la senyoreta una mica coqueta i com una bona i vocacional perruquera contínuament estava que volia arreglar-li el cabell perquè ja se sap que el duia prou brut nostre personatge bíblic. Un dia que l’home estava fent la sesta s’arrimà com qui no fa, i com no podia aguantar el ferum que desprenia el Samsó, agarrà unes tisores de pedrenyal i li deixà el cap a rape. D’ençà d’eixe moment ja no podia alçar ni una sargantana del rabo el xaval i ho aprofitaren els seus adversaris cercant el molí de blat on vivia la parella en concubinat. En capitular i entrar li tragueren els ulls al pobre desvalgut, deixant-lo cego i el ficaren a moure la roda molinera dia i nit sense parar. Encara com la xica es convertí gràcies a què el rabí doctor el tenien amagat com si fóra un treballador més i aquest els feu passar camí cap a Sefarad per la porta que tenien oberta en el soterrani de l’edifici sagrat  del molí i pogueren pegar a fugir quan el cabell estigué a l’altura adecuada per tornar-li la força.

     ―Portes com en la serie de televisió.

     ―Tu creus! Si són uns copiants!

     ―Si és com dius, sí que són. Escolta: i del temple de Dagó, què?

     ―Tornaren els dos des de Sefarad una setmana que els filisteus estaven de festa i ficaren una carga explosiva en el punt principal de la construcció-temple on celebraven un sacrifici i… Bum! No quedà res, ni senyal de què poble aquell haja existit. Si no ho mires en Google…

     ―Ho miraré en la Wiquipedia.

    ―Com Samsó no estava mai quiet i no acceptava cap d’amo, i a més era àcrata, primer se reencarnà en Hèrcules, després fugint dels treballs d’aquell heroi se n’anà en Tartessis, passà on estava abans l’estret de Gibraltar i trencà les columnes del Plus Ultra perquè passara l’aigua de l’Atlàntic a la Mediterrània, i es conta que acabà vivint en un poble prop de Sevilla.

     »Uns diuen que els seus descendents se n’anaren a fer les amèriques, si bé altres asseguren que estan en Tarragona o a la Vall d’Aran, mai se sap, viatgen més que un antic representant de calcetins de Tarrasa.

     ―Com l’Amadeu Pich de la sarsuela Katiusca.

     ―Sí. Però deixa’m acabar.

     »De la Dalila és quasi segur que té muntada una xarxa de perruqueries de dona a Alemanya i sé que ha estiuat bastant de temps a Moraira. A mi me la presentà un amic en un supermercat de per allí on només van que teutons a prendre el sol i amb la pell més roja que una llagosta de Vinaròs.

     »El NCIS, o una agencia d’eixes, vol saber si el llibre original on està escrit com viatjar pel temps el tenen amagat, junt a la Donatio Constantin, en una cova que hi ha al penya-segat del tómbol on és el castell de Peníscola. Recialles del Papa Lluna serà…

     ―No t’ho estaràs inventant?

     ―Qui? Jo?

     ―Sí, tu!

     ―Mira, només dir-te que la parella està esperant el resultat de les properes eleccions per si tornar a entrar a la porta del temps i viatjar al Compromís de Casp a tirar-li una maneta als germans Ferrer… per si de cas, saps?

     ―Lo teu no serà resultat de l’anestesia?

     ―Qui sap.

Salva

PS ― Angela Lansbury està eixint en una serie de televisió americana SE HA ESCRITO UN CRIMEN, fique l’avís per si algú té cap dubte.

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

1 comentario

  1. sALVA

    Com sé que alguns de vosaltres esteu “que no dormiu” perquè no ha quedat clar què és la Donatio, he d’aclarir que a l’any 1440 l’humanista Lorenzo Valla demostrà la falsedat de l’anomenada Donatio Constantini on diu que l’emperador Constantí el Gran concedeix la sobirania perpetua del Papa sobre Roma, les ciutats de tota Itàlia, províncies occidentals i la primacia sobre els patriarcats de Constantinoble, Jerusalem, Antioquia i Alexandria.

    Responder

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

Google Analytics