Seleccionar página

UNA DE ROMANS (CABOIRES D’UN JUBILAT)

UNA DE ROMANS (CABOIRES D’UN JUBILAT)

No sé com començar, si dic que m’agradaven les pel·lícules de romans el personal pensarà que sóc un antic, que ara això està passat de moda, i clar, que no s’enganye aquell que ho diga, sí, lo dels romans ja no «s’estila».

Amb tot i això sempre he volgut saber el perquè de l’evolució de l’home i com hem arribat a tindre aquest grau de «civilització» tan avançat que, veges tu, estem immersos dins d’un comportament força educat que no s’havia donat mai de la vida en el gènere humà, si de cas allà dins del Paradís Terrenal amb l’Adam i la Eva que, de segur, com quasi eren esperits purs sense contaminació alguna, foren els precursors de la «Comédie Frances» amb el refinament i «savoir-faire» que només aquests gavatxos saben.

Llegia jo no fa molt sobre el comportament dels emperadors romans i el tall de barrabassades que algun d’aquests es dedicà a fer. «El loco de la pandereta», l‘IMPERATOR, CAESAR AUGUSTUS, AMAZONIUS, LUCIUS, AURELIUS,COMMODOS, PONTIFEX MAXIMUS, TRIBUNICIAEPOTESTATIS, CONSUL i PATER PATRIE ―abreviant i per anar per casa l’anomenarem Cómodo, fill de Marco Aurelio―, anava dient jo que aquest destrellatat en feia una darrere de l’altra sense que ningú xisclara lo més mínim perquè se sabia de sobra que si un mortal obria la boca i arribava als oïts de l’August que un desgraciat havia posat mala cara amb alguna de les seus actuacions imperials ja podia demanar l’infrascrit que el pernoliaren a tota paleta perquè prompte estaria criant malves o servint d’aliment a les feres de l’Amfiteatre Flavio (El Coliseu que veuen ara els que a Roma van).

I jo em pregunte sempre que llig sobre la figura d’un líder, dictador, predicador i qualsevol persona que arrastre multituds: la raó per la que aquest individu ―o individua― tot lo que diga i proclame s’ha de considerar dogma de fe? I per què els fidels parroquians són tan lleials que es deixarien tallar un dit de la mà per defendre les idees ―que la immensa majoria dels entusiastes seguidors no sap quines són―, i que sembla que se n’anirien a la fi del món per seguir al dirigent?

Però els líders carismàtics ―qualificats sempre pels enemics com totalitaris-dèspotes-opressors-absoluts― donen la més gran llàstima, ―almenys a mi me la donen els pobres―, perquè sempre tenen un Quinto Emilio, capo de la Guardia Pretoriana, que si no ha caigut en desgràcia en l’ultima purga acabarà rebel·lant-se i enviant a l’altre barri al Diví August, no sense haver promès al conjunt de pretorians la copiosa «donativium» que algun, o alguns, Patres Conscripti hagen acordat abans del magnicidi.

I després? Diuen que a Roma passava massa sovint que els rebels regicides au! Ací no ha passat res i a veure-les «per on cauen» amb el següent Imperator elegit, i «la colla de seguidors incondicionals» a seguir doblant altra vegada el llom fins arrossegar-se pel sòl de terra si és precís practicant el rèptil: «mane vostè». Faltaria més!

Però tranquils, aquestes malifetes repugnants només succeïen a la Roma Imperial, que ja se sap com eren aquells destarifats de la plebe que vivien esperant «panem et circenses» sense un mínim de cultura ni educació.

Estareu d’acord amb mi que al segle XXI tot açò ja no passa perquè s’ha arribat al cim de la muntanya civilitzada i sabem de sobra que si hem d’elegir al que duga el rem de la cosa publica abans ens plantegem una «tabla de decisió» anotant-hi els avantatges i inconvenients de tot el que ens proposa el candidat a la cadira de direcció i, d’aquesta manera fent-ho, decidim qui serà el nou líder sempre després de suportar amb  entusiasta disciplina llargues jornades d’estudi. Només un reduït numero d’individus ràpid ho liquida per visceral simpatia al candidat o fent cas al que diu la coneguda frase: «mira, és que jo sempre he sigut de la meua corda i perquè a eixe altre d’ahí enfront ni aigua, tot lo món sap que és un…» Lo políticament correcte m’impedeix, per l’educació que he rebut, ficar-ho per escrit.

Afortunadament hui en dia ja tothom té a casa un o dos televisors que, amb informació objectiva, ens ajuden «de gratis» a decidir i, gracies a aquesta fonamental tecnologia podem prescindir d’emprenyadores «tables de decisió», a més que la benaurada tele ens evita caure «en el funest vici de pensar», perquè menuda herència ens havien deixat grecs i romans…

Maedéu en quin sambori m’he clavat. Sabeu una cosa? Tampoc és qüestió d’anar calfant-se molt el cap, no? És que com jo ja estic jubilat…

En quin canal ficaran enguany Quo Vadis o Ben-Hur, vaig a veure!

                                                                                                                                       Salva

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

2 Comentarios

  1. Pepe

    Clar que continua passant! «Quítate tu, que me ponga yo». Les lluites pel poder sempre han sigut i han estat.Les formes són les que han canviat, una mica, una mica.Hui en dia – i sempre-, «todos prometen hasta que te la meten, y una vez te la han metido…».La jubilació és un estat que et deixa veure com gira el món sota la perspectiva de la recapacitació i el pensament reflexiu.L’experiència és un grau que malauradament es llença a la paparera molt sovint: greu error, gravissim error, fatal error.

    No deuríem oblidar mai que el cap no es jubila mai.Ni el sentit comú.Com que estem jubilats, amic meu, gaudim de la llibertat que a vegades el treball ens lastrava.Gaudim de la llibertat de obeir només que a la nostra conciència.Parles de la informació objectiva dels mitjans de comunicació: una finíssima ironia…l’objectivitat no existeix.Una altra cosa és que uns la dissimulen més que altres.A estes altures saps que tot són interesos.Els bancs són els que menys interesos ens donen avuí en dia.Els que més, la política, el trepisme i la caradura.Per això tots es maten…per entrar.

    Responder
  2. Salva

    Senyor Director: li envie una part dels consells que li dóna al seu fill el protagonista de L’ALBA D’UN SOMNI:

    ―Guillem dis-li a la teua filla que ella és la meua immortalitat i em sent responsable, no directe, de la seua existència i formació, això i tot ha de saber que el seu tarannà és únic, que ha de ser lliure de pensament, que ha d’escoltar i atendre qualsevol opinió, reflexió, principis i idees que vaja rebent d’arreu del món, i després, a soles, amb arguments ben fonamentats i segons el seu criteri, que decidisca el que més li convinga.

    »Que no tinga mai por si al futur, i davant de nous raonaments, canvia de parèixer o de pensar, perquè com diu la dita: rectificar és de savis. Si bé és de poc trellat fer-ho massa sovint, sobre tot si no s’hi té cap raó convincent i només és producte d’un impuls visceral.

    »I que tinga sempre el coratge d’admetre la responsabilitat dels seus errors!

    Responder

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

Google Analytics