Seleccionar página

ORFEU I EURÍDICE

ORFEU I EURÍDICE

ORFEU i EURIDICE

Volguera parlar-vos de l’heroi Orfeu ―mític personatge de la Grècia arcaica―, del que sempre m’ha fascinat el que d’aquest conten els llibres.

No diré res de l’orfisme i què representa aquell moviment religiós que explicava la part divina de l’ànima humana, tanmateix, Orfeu m’ha servit a mi perquè bastant de la seua manera de pensar ha sigut un exemple al que he intentat seguir. No mai es va fiar dels déus de l’Hades quan li concediren allò que hi anà a buscar i, en contra del que diuen els que de l’assumpte saben, al girar el cap per veure a l’amada, quan se n’eixien de l’Infern, no solament ho feu per l’amor que per ella professava sinó també per corroborar si era cert el que sospitava del fariseu comportament dels amos del submón.

Orfeu era fill del déu Apol·lo i de la musa Cal·líope. Els dos li varen transmetre els millors dons que l’ésser humà ha creat: la música i la poesia. Si son déu pare era el major músic de l’Olimp, el fill fou el primer entre els mortals. Tenia tal virtuosisme que conta la llegenda que, entre altres, i amb les seues melodies, va fer moure uns boscs d’alzines; aconseguí que dormira la serp que mai ho havia fet i va ser capaç de distraure als companys argonautes perquè no es deixaren seduir pel cant de les sirenes quan viatjaven a la Còlquida, amb el vaixell Argos, junt a Jason, buscant el velló d’or.

Vivint a Tràcia conegué Eurídice ―una nimfa dels boscs de la que quedà corprés― i es casaren.

Un dia que Eurídice tornava d’estar amb les amigues nimfes es va trobar en el camí a Aristeu, déu dels caçadors, que intentava capturar a un cervatell que se n’havia fugit i perdut anava entre els arbres. En negar-se ella a dir-li per on se n’havia anat l’animal, el déu Aristeu, tot enutjat, volgué forçar-la. A correcuita la dona s’escapa de les mans de l’encolerida deïtat i, en la boja carrera, és picada per una serp verinosa i mor.

D’ençà d’aquesta fatídica desgracia, Orfeu, desesperat, només entonava cançons tristes i melancòliques que ompliren de consternació als habitants de l’Olimp. Aquests aconsellaren que se n’anara a l’Infern i parlara amb el matrimoni Hades-Persèfone, déus d’aquell indret, i vera d’aconseguir que li tornaren la vida a l’esposa.

Acceptà el músic i allà que s’encaminà fins que arribà al riu Aqueront, on Caront espera amb la seua barca per traslladar les ombres errants dels difunts a l’altra riba on està la porta de l’Avern. L’entrada és custodiada pel ca Cèrber, gos que té la tasca d’impedir l’eixida als morts i l’entrada als vius.

L’Orfeu només duia per tot equipatge la seua lira. Gràcies a les cançons que interpretà acompanyat d’aquest instrument el barquer el deixà pujar i, sense cobrar-li el pagament estipulat, el va dur a l’altre costat on el gos Cèrber també sucumbí a l’encantament de la música de l’heroi no ficant cap d’impediment perquè entrara a l’Infern.

Ja hi dins parlà amb Persèfone i aconseguí lo que desitjava i havia anat a demanar: que l’esposa retornara al món dels vius. La regina de l’inframon acceptà allò que li demanava, tot i que ficà una condició només: que durant el trajecte d’eixida de la parella cap a la llum, l’heroi no es girara mai a veure l’Eurídice fins que els dos no tingueren els peus completament fora del seu territori perquè, si no complia aquest requisit, l’amada tornaria cap a dins per hi romandre tota l’eternitat.

Orfeu admet el tracte i tots dos travessen la llacuna Estígia.

En arribar a terra ferma és primer l’heroi qui salta de la barca i en girar-se a donar-li la mà i ajudar-la a descendir, Eurídice s’esvaeix; encara té un peu en el món dels morts. Orfeu veu com s’alluna…, l’ha perduda per sempre!

El desconsol és immens el que s’apodera d’Orfeu. Ja més mai torna a somriure. Les cançons seran tristes. Renuncia a la companyia dels humans. Pels boscos de Tràcia canta les penes ajudat amb els acords de la lira. Desesperat vagareja esperant la mort per poder estar novament amb l’ésser amat.

Les Bacants, enamorades de l’heroi, intenten aconseguir els seus favors, si bé ell segueix enamorat d’Eurídice i fuig per no caure en el parany que li munten sovint. Furioses l’acacen sense treva fins que aconsegueixen apoderar-se’n. Enrabiades li arranquen la roba i el maten. Destrossen el cos tirant el cap a l’aigua… Però es continua oint una melodiosa veu.

Conta la llegenda que la lira, companya inseparable del músic, no mereixia caure en l’oblit, per la qual cosa Zeus, pare dels déus, decideix enviar-la al firmament convertint-la en una constel·lació i col·locant-la junt a la del Cigne on, segons se sap, totes les nits estelades l’ànima d’Orfeu ―a la fi lliure del cos terrenal― junt la d’Eurídice, se’n pugen les dues allà dalt del cel i ofereixen un recital de música i poesia que només poden oir humans que creguen que l’amor és més gran que la mort.

Salva

139 total views, 6 views today

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

Google Analytics