Seleccionar página

MELODIES SARSUELERES

  • Facebook
  • Twitter

MELODIES SARSUELERES

Aquest matí, en deixar el llit, allà anava i allà em venia la melodia La Mujer rusa de la sarsuela Katiusca. Supose que a algú dels que possiblement esteu llegint açò que escric ara vos haurà passat, més d’una o més de tres vegades, alguna cosa similar amb altra musiqueta, és que el run run ahí es queda i no saps mai el perquè.

Segons em digué un amic meu, que de tot sap, pot ser que allà dins del cervell tingues clavat un pensament que no aflora al jo conscient i l’altre jo que tots tenim acompanyant-nos des que naixem et dóna un toc i repic perquè et despertes ja, és segur que per hi dins et ronden pors críptiques. Veges tu a saber!

He dit alguna vegada ací a QD que, des de menut, jo tocava el fliscorno en la banda de música UNION MUSICAL DE VALENCIA junt amb mon tio Enrique Benavent “Forner”, un germà de ma mare ―Maria “la Fornera”― que els més majors del poble sí que saben de qui parle. Si voleu vore’l de music i tocant la trompeta en eixa banda de la que parle podeu entrar en https://quatretondadigital.es/2017/06/06/the-boy-who-stole-a-million-1960/ on vaig ficar una fotografia de la pel·lícula THE BOY WHO STOLE A MILLION, rodada a València l’any 1960.

No puc evitar-ho, em faig major i, parafrasejant a Machado en Don Guido, he de reconèixer que he caigut en allò de “repintar sus blasones / hablar de las tradiciones…” Què voleu?

L’Enrique Forner vivia a ma casa, estava fadrí i com un “bon vivant” que era i com les vesprades les tenia lliures ―treballava en el tramvia 5 en horari de matí―, després d’anar a la tertúlia d’amics ―on quasi tots ells eren musics― en el bar-cafetí que hi havia a la porta de la plaça de Bous, en acabar la xarrameca tenia per costum passejar-se pels teatros de l’entorn que, si no recorde mal, els més importants eren: Principal, Russafa, Apolo, Serrano, Princesa, Olympia, Eslava, Rialto, Alkázar, Talia (abans Casa de los obreros de san Vicente Ferrer), Patronato. En aquest últim, el Patronato, tots el diumenges n’havia programada una sarsuela. És allí on em duia de tant en tant a veure i oir com els components d’una colla “lírica” feien l’esforç per mantindre l’afició de la parròquia que, a poc a poc, anava minvant. Els picús, la arràdio i les pel·lícules en Color por Technicolor, ens duien altres aficions musicals d’allén dels mars.

Nosaltres, en nostra banda, continuàvem tocant pasdobles, marxes de processó, preludis de sarsuela, la Campanera, el Fallero ―per allò de les falles, clar―, la Marxa Real (quan eixien les imatges de l’església), la Marxa d’Infants (en eixir de casa “la clavariesa” de la festa)…

A més també amenitzàvem per la nit algun altar dels que es munten per representar els miracles de Sant Vicent (San Joan del Mercat, Tapineria, Sant Bult, plaça Sant Gil, Russafa…) esperant que la gent ballara al so que tocàvem posat que nostre repertori estava comprés per peces “bailables” de l’època. La més famosa una de Renato Carosone…

Deixem-ho ja!

Recorde que en el “concerts” que oferíem a l’auditori, asseguts damunt de les covetes del Mercat, ja era altra cosa més seriosa perquè ens atrevíem a “interpretar”: Una nit d’albaes, el Preludi de la Revoltosa, la del Manojo de Rosas, L’entrà de la Murta…, i unes poques més que no fa el cas ara. He de dir-vos que els assistents a l’audició no passarien mai per dalt dels 20. Clar, és que en el Mercat el tramvia passava sense parar…, i feia un roido!

«La culpa es de vosotros los jóvenes que no tenéis ningún interés. Cuando yo entré en la Banda, antes de la guerra, éramos más de cien y llegamos a sustituir bastantes veces a la Banda Municipal de Valencia. Si nos llegaron a llamar “La Munisipaleta”, i una ves o dos fuimos a Madrí…». Puc donar-ne fe del que ens deia Melchor ―el de la tuba―, perquè jo he vist la foto en el diari LAS PROVINCIAS on en el peu posava escrit: “Señores profesores músicos de la Unión Musical de Valencia”. Tindria raó l’home, érem un monyicots. A mi no em deixaren tocar mai el “solo” de fliscorno de L’entrà de la Murta: «tu eres un niño y puedes dejarnos en ridículo».

I aprofitant que el Túria passa per València ―o passava―, tinc en la memòria gravades les lletres d’algunes de les sarsueles, en especial els duos d’enamorats, que d’haver-ne, crec que en quasi totes en ficaven els autors. Aleshores jo era un xaval que passava per eixe moment on la mare Natura t’agarra la sang i te la fica al foc.

La defensa que fa en “la Mujer Rusa” el Pedro (comissari del soviet) de Katiusca, un membre de la família imperial, a mi em feia sentir un “no sé què” a la boca de l’estómac que em deixava amb ganes d’anar “desfaciendo entuertos” i buscant de pressa i corrent una Dulcinea de la que estar enamorat. Acabava de llegir el Quixot!

En el temps actual crec que si rasques un poquet, la penya, és a dir: les generacions actuals, a pesar de la moguda feminista ―respectable si és sincera―, ha oblidat, i pressent jo que no ho practica massa, la part immaterial del tracte de relació amb parella, sublimant els mascles sobretot, el contacte carnal, considerant a la dona com un objecte de plaer.

L’educació que es rep ―mitjançant els canals que teòricament han de formar a aquesta societat―, fomenta, intencionadament o no, el sentit de propietat sobre el “sexe dèbil”. No és coherent anar predicant l’igualat i el ser respectuós amb l’altre mentre que s’exhibeix el producte en publica subhasta a les xarxes, a la televisió i en alguns casos a les escoles.

Del llibre: SABATES BLANQUES

Salva

PS ― Però com diuen en les Castelles “en todas partes cuecen habas…”, perquè tampoc eren tot bondats i “políticament correctes” els exemples que mostraven alguns protagonistes sarsuelers, si no ho sabeu, llegiu la parrafada que els canta Lionello, el guaperes de La Canción del Olvido del mestre Serrano, als companys milites:

A la dueña que la sirve
con dinero soborné
y,

admirada de mi rasgo,
saludó y se fue.

 Y al decir la cortesana:
«Caballero, que yo espero
a mi galán»,
en mi fiel acero
puse mano, sin dudar,
que mi espada se enardece
con la sombra de un rival.


Convencida y conquistada,
en mi brazo se apoyó
y escuchaba mis embustes
llena de ilusión.


Al llevarla a su palacio,
mis finezas repetí:
«Dulce bien».

«Me engañáis».
«No acostumbro a mentir».
«¿Volveréis?»

«¿Cómo no?»
«Va veré si fingís».


Y dejándola ya,
de su amor me reí,

de su amor me reí…


«Mujer, primorosa clavellina …»

Encara com en el duo final, el penedit Lionello li canta a la Rosina i s’arregla l’assunt:

Princesa, princesa,
canta por favor.
Quiero escucharte, sigue,
ya sé qué es el amor.

Acude, vida mía.
Escúchame. Soy yo.
Aquel aventurero
hoy busca un tierno amor.

Al fin
ya en mi pecho nació
el cariño ideal.
Princesa, no temas,
mi honor guarda el tuyo.


¡Volverá tu capitán!

Ai mare! En menut «fregao» m’he clavat!

Potser que en fer-me vell «torne a quinze».

Si és que jo només volia parlar-vos de mon tio Enrique Forner i nostra època de musics!

392 total views, 6 views today

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • Twitter
  • Facebook
  • Twitter

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • Twitter
  • Facebook
  • Twitter

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics