Seleccionar página

MIRANT AL MAR:AQUI·LES

  • Facebook

Fa uns dies estiguí mirant al mar, a eixe Mare Nostrum que de tant en tant fa de les seues i no deixa estaca en paret. Posidó, la deïtat que controla les aigües, s’havia enfurit, encolerit a més no poder veient com tractem el regal que de gratis la Natura ens ha donat als que vivim a la mediterrània. Merescut càstig? No tinc resposta, l’homo sapiens n’ha fet una darrere d’una altra des que començà a caminar a dos potes…, i no ha escarmentat encara! Y lo que te rondaré morena… si el guitarró no es trenca!

Vaig tancar els ulls i comencí a pensar ―mentre deixava que les ones em remullaren els peus―, amb l’època aquella quan els Titans es feren els amos de l’Univers món i ací, al planeta Terra, hi havia uns déus ―vivint al mont Olimp―, que no estant conformes amb el resultat de la baralla que havien tingut feia com qui diu adés, prompte començaren una nova brega amb els senyors Titans i aquesta vegada sí que la guanyaren els olímpics. Des de la postguerra ençà ―tranquils i ben assentats al seu mont sagrat―, començaren els vencedors a governar tot el que existia, però prompte la placidesa vida es va veure alterada perquè passat una mica de temps no massa llarg ―els experiments hi ha que fer-los amb aigua de litines―, aparegué un ésser mortal i imperfecte que creient-se aquest nou organisme que era lliure ―no sabia que Cloto, Làquesis i Àtropos anaven a dirigir el seu pas per la terrenal vida― començà a donar-los (als olímpics) més faena que un porc solt.

A pesar de què els mortals començaren a adonar-se ben prompte que la seua memòria desapareixia de la faç de la Terra uns dies després de què passaren a l’altra vida i que ningú sabria al futur ja mai més que havien existit cadascú d’ells, mira tu per on alguns no volgueren fer massa cas i desitjaven amb insensata bogeria que el seu nom s’oblidara jamai. Els més savis dels nouvinguts començaren a cavil·lar com arreglar-ho estudiant i investigant ―mentre anaven caçant mamuts― com refrenar pèrdua tan important per a l’ego d’un sapiens. Foren poques les insignificants criatures que ho aconseguiren i ens conten les cròniques que entre eixos exigües distingits un dels més recordats ha sigut el cèlebre i conegut heroi per antonomàsia: Aquil·les.

Tingué aquest heroi per mare a la deessa Tetis. Ella, si volia engendrar i tindre fills, era divina obligació seua copular amb el pare Zeus o, si a aquell no li abellia (cosa rara) devia de fer-ho per delegació divinal amb el déu de la mar Posidó. Aquestes deïtats com eren els amos ho sabien tot de tot i de primera mà coneixien a la perfecció totes les profecies que existien en aquella edat tan antiquíssima, per la qual cosa tenien clar que si s’ajuntaven amb “la marinera deessa” el nadó que d’ahí eixira seria mes fort i poderós que son pare i, com no ho volien la parella de déus mascles, ―que d’això de ser més: res de res!―, renunciaren a fer allò del que més en gaudien, malgrat ser divinals, a “fer-ho” amb la xica ―que pel que se sap no estava per anar tirant les corfes al fem―. Però el totpoderós Zeus va tindre un moment de debilitat quasi maternal i perquè la criatura Tetis no s’avorrira li entregà com a “partenaire” al rei dels mirmidons, un inferior mortal anomenat Peleo. Malgrat ser de sang reial i divina alhora, el fruit d’aquella unió no li donaria mai cap problema, pensava Zeus.

Passats els nou mesos de rigor la deessa va parir com qualsevol femella, si bé no s’ha d’oblidar que les comares que l’ajudaren tenien formació i molta pràctica ja que el pare Zeus les tenia enfeinades a jornada completa un dia rere un altre.

Com la paridora no volia que el que sortia d’ella fora un mortal més, ―femella sabuda per olímpica definició― maquinà perquè no es complira l’auguri (que no era poca cosa perquè en fer-se home el nadó tindria que decidir si volia tindre una vida curta, però gloriosa, o eterna i anodina, es a dir: veure passar any rere any in aeternum, casar-se milers de vegades, tindre fills a mansalva, i néts per a parar un tren, si bé ningun habitant de la Terra se’n recordaria mai de què havia existit) i xino xano, xino xano se n’anà a la llacuna Estígia i agarrant del taló amb dos dits al menut el va submergir per complet dins de l’aigua sagrada. Però el Destí, que estava a l’aguait digué que a ell no li la pega ninguna deessa i, com molt bé acabeu d’imaginar, el xiquet es quedà amb dos punts vulnerables als peus que no eren altres punts que els que per on sa mare l’havia agarrat.

I tot no acaba ací perquè sempre el que el que es decideix enfrontar-se a l’Olimp…

Passaren els anys i Aquil·les anà fent-se fadrí com ningú abans mai ho havia fet, i capficat de ple com estava en rebre una sana i completa educació com corresponia a un jove hel·lé no s’assabentà del què passava pel món amb l’enfrontament guerrer dels seus compatriotes i els d’Ílium. Quan començà la celebre guerra de Troia l’endeví Calcante no parava de dir que si Aquil·les no participava en aquesta contesa els Argius-Aqueus-Hel·lens (els grecs per acabar prompte) no la guanyarien mai.

Ulisses (Odisseu) se n’anà a l’illa Skyros on per ordre de sa mare Tetis l’heroi fill estava amagat. Ja se sap que l’Ulisses era fecund en ardits i emprant com sempre ho feia el seu peculiar atribut feu tot el possible per persuadir a l’Aquil·les de què a la guerra tenia que anar. Aquest, com l’assumpte del déu Mart li agradava més que a un xiquet un caramel, tot dubtós se n’anà a sa mare a preguntar-li què feia i, aquesta sabuda per ser deessa però mare a la fi, li digué:

«Mira fill, si et quedes per ací, viuràs en pau, et casaràs, tindràs una dona i els fills que pugues, i néts, i rebesnets i una llarga descendència fins que s’acabe el món, però ningú sabrà mai que has existit. Per contra si te’n vas a Troia i unfles a galtades a tot ésser humà que es fique per davant, seràs gloriós, els poetes escriuran sobre tu, els aedes eternament recitaran per les places dels pobles la teua historia i el món sencer sabrà que existires, però ja pots anar oblidant-te d’ací tornar viu mai més! Tu decideixes rei meu».

La resta de la historia ja la coneixeu: una fletxa llançada pel encisador Paris, que el déu Apol·lo ―criminal deïtat venjativa ja que la marinera mare Tetis no mai li deixà al “guaperas” tocar-li ni un cabell del cap― la va guiar (a la fletxa) amb la seua mà i la clavà amb summa ferotgia al taló de l’heroi. Tot seguit el terratrèmol fou dels que fan historia i mentre li quedaren forces a l’Aquil·les encara va matar a “nosequants” troians alhora que, entre altres coses ―que ens han contat Homer i els seus companyons―, digué:

Oh, miserables troians, ni tan sols a la meua mort escapareu de la pica implacable, sinó que tots junts pagàreu una horrible aniquilació a les portes de les Fúries, deesses de la venjança!

He tret els peus de l’aigua, me’ls he eixugat i me n’he tornat cap a casa capmoix, pensatiu i amb el regomello de sempre: tot açò que veiem té algun trellat?

Encara que si bé ho mires veus en què quedà tant de balafiament i tanta mort. Sí, penseu una estona en què quedà?: Troia “perduta”, Aquil·les mort…, i Grècia i Roma ensenyant-nos a llegir i escriure.

Què t’ha paregut? Al remat què és millor: “la gloria i el poder”? O viure com un mortal com els demés sent feliç i intentant que els altres també ho siguen?

Au! Les Falles ja estan ahí i les flames de segur que ho purificaran tot, no passeu pena!

Salva

PS ― M’ha donat hui per la filosofia de carreró i els mites grecs que de segur ja ho sabíeu perquè heu vist la pel·lícula de…, ara no me’n recorde…

 1,055 total views,  2 views today

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • Facebook

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • Facebook

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

ISSN QD

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

 

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

OPINADORS

  • Cargando...

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics